dimecres, 11 de novembre del 2009

L'ocell

Aquesta setmana hem enterrat una alumna de la meva tutoria. És un fet inexplicable. Dolorós. He tingut molta sort: en els meus vint-i-tres anys com a professor, no m'havia passat mai entrar en una classe i trobar-me una taula i una cadira buides.

Sí que m'havia passat patir la desgràcia de la mort d'un exalumne, de la mort d'un alumne de l'institut, fins i tot de la mort d'un company... Afortunadament, però, no m'havia passat mai que un alumne de la meva tutoria es morís durant el curs.

És una sensació terrible: ahir hi era i avui no hi és; només hi ha la taula i la cadira, buides... Com explicar la desaparició d'una adolescent de quinze anys? Al llarg de la meva vida he patit la mort dels meus familiars més directes: els avis, els pares, l'oncle... van morir molt aviat, massa aviat. Però teníem el consol que seguien un cert ordre cronològic. Ara: com consolar uns pares, un germà, que pateixen la mort de la filla petita, de la germana?

No té explicació, no té solució. És així de trist. Lamentable, inexplicable. I no em vingueu amb "una altra vida"... Avui hi ets, i demà no. I ja està. Així de simple i de terrible.

No sé ben bé per què (suposo que és per efectes del meu cunyat), però m'ha vingut al cap aquesta cançó basca, i he pensat que estaria bé deixar-ne testimoni. Escriure, en remembrança (que dirien els clàssics).

I aquí queda; perquè, sense el vol de l'ocell, no hauríem estat res:

Txoria txori

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik...
txoria nuen maite.

(Aquí va la traducció, pels que no entenem prou l'euskera:

Si li hagués tallat les ales
hauria estat meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
el que estimava era l'ocell.


De la tristesa de l'enterrament (com enterrar una jove de quinze anys?), em va sobtar l'enteresa de les seves companyes de curs, que van gosar llegir uns textos en la cerimònia. Em vaig quedar amb aquesta frase: "De vegades la vida no et dóna una segona oportunitat".

Doncs, per això: per això val la pena viure-la i viure-la bé, amb consciència.

I mirarem de superar el tràngol i de donar suport a la família. I que, a classe, no quedi cap lloc buit, però la taula i la cadira hi seguiran sent. Txoria txori!


2 comentaris: