dissabte, 16 de gener del 2010

Ofidis: perfídia!




No podeu arribar a saber les ganes que tenia de fer aquesta entrada. Se’m resistia i se’m resistia (perquè ja se sap que allò de quedar bé sempre es prioritza), però al final he hagut de donar el braç a tòrcer.

Espero que els que m’heu criticat perquè les meves ironies (digueu-li com vulgueu) no s’acabaven d’entendre  -especialment si no estàveu acostumats al meu “estil”- no m’ho tingueu en compte!

Sí: avui especialment vull ser d’allò més críptic. Tant com pugui. O sigui: per a la interpretació del missatge us haureu (si en teniu delit) d’esmussar el cervell tan com si estiguéssiu davant d’una peça abstracta.




Els ofidis són presents en les arts mèdiques, guaridores, però jo (que no en tinc cap simpatia especial) els relaciono millor amb la perfídia, la maldat, l’interès... Deu ser la meva formació judeocristiana que, malauradament (o no!), s’ha imposat a les arrels hel·lèniques del meu petit país. (I vinga tòpics!)

Doncs, sí: quan menys t’ho esperes, quan més tranquil passeges per viaranys i rodals, ensopegues de sobte amb aquests éssers esmunyedissos, de caminar tèrbol, desigual, però ferms i decidits. Aquells que, enlloc de seguir el camí recte, fan giragonses, ziga-zagues, marrades i subterfugis i, en el moment precís, claven dentellada en la innocent presa (ai las!, aquell que bada i es confia, ignorant del gran perill que corre...).

Digueu-me “bíblic”, però en aquests casos sempre em ve al cap la jugada d’Eva al jardí de l’Edèn!




I llavors, malgrat trencar l’equilibri de l’ordre biològic, em vénen ganes de ventar una pluja de rocs al malèfic intrús...

Per il·lustrar aquesta idea, em plau triar un poema d’un dels autors més “foscos” que conec (bàsicament, per no fugir del tema críptic), l’Albert Roig, gran poeta de les Terres de l’Ebre (com que seran vegueria –un dia o altre!- em permeto escriure el concepte amb majúscula). Per un moment (i agafeu-ho metafòricament), voldria ser la mà que empunya el còdol...

Has sorprés l’esglaiada
Vibra, i encara fuga.
Que ràpida és la pedra,
Mà d’ànsia, i la mira
      L’escurçó que s’esgarra
I és rúbrica a l’espígol.
Vos intrigua el desvari
Inoïble, el roig cinabri
      De la sanguina. Com
Paisatge, la pintura
Que es degrada. Llepasses
      De mà impenitent,
Papaterres perboca
La frisança que acaben.


I, si no heu entès res, no patiu: ja us he dit que era volgudament abstrús. Però, tot i així, us recomano que, com qualsevol quadre avantguardista, us el torneu a mirar per gaudir-ne almenys les formes.

PS: I que consti que, encara que ho sembli, no tinc res contra les serps. Potser només una mica de respecte... (de totes maneres, estic convençut que, quan heu vist les primeres imatges del bloc, la majoria heu tingut una reacció de "respecte"!)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada