Homenatge als represaliats del franquisme

Ahir, dissabte 27 de març, es va fer a Olot un homenatge als represaliats del franquisme. Es veu que es pretén fer un tour per tot el territori per tal d’acostar-se als centenars de represaliats que encara són vius.

Evidentment, és una iniciativa lloable. Com lloable es també la potenciació de la institució Memorial Democràtic, encarregada d’intentar que no quedin en l’oblit les persones que van patir la repressió del cop d’estat i de la dictadura.

Sovint, la realitat immediata, el culte al progrés, ens porta a mirar només cap endavant (allò que es diu de la fugida: quan un no és prou fort per analitzar les circumstàncies del present, acaba per posar-se una bena als ulls i seguir caminant endavant, encara que això ens endinsi pel desert!). Quan, de fet, tothom sap que només pot ser mirant enrere, mirant cap a les lliçons de la història, on trobem les respostes que ens permetin encarar el futur intentant evitar els errors comesos en el passat.

En aquesta “democràcia” (dic “democràcia” perquè, de fet, una qüestió tan evident com una consulta a l’opinió ciutadana gairebé s’ha de fer amb nocturnitat i sense testimonis com estan fent que es produeixin les consultes que es plantegen avui mateix a molts pobles de Catalunya: evidentment que és una iniciativa única al món!: en cap país democràtic no hauria calgut arribar de cap manera a aquests extrems!) que ens han imposat, ens han volgut fer creure que tot va bé, que no s’ha de recordar el passat i que ens hem de conformar amb el que tenim, no fos cas que estiréssim més el braç que la màniga i haguéssim de tornar als vells temps... Sempre amb la por al cos!

(Aquests dies, per exemple, alguns digitals han comentat en positiu que un 52% dels espanyols acceptaria la decisió dels catalans d’independitzar-se d’Espanya. Molt bé!, però jo destaco el 16% d’irresponsable antidemòcrates que enviarien els tancs si es donés una situació com aquesta! Com deia: visca la democràcia...!)

Res més lluny de la realitat: el reinstaurat Regne d’Espanya ens ha imposat el silenci, ens ha obligat a oblidar la repressió del règim franquista, ens ha obligat a acceptar una monarquia que va triar la dictadura i, sobretot, ens ha volgut fer pensar que això que tenim ara és com la República i l’Autonomia dels anys 30!

Doncs no: ni la dignitat de Catalunya es defensa des de l’Estat de les autonomies, ni la República es recupera amb una monarquia constitucional, ni els represaliats del franquisme en fan prou amb un diploma lliurat en un acte ple de bona voluntat.

Encara ens queda molt camí per recórrer per poder viure en un estat democràtic normal.

Míting a en Bas pel 28F

Avui, acte final de campanya a Sant Esteve per la consulta sobre la independència de Catalunya del 28 de febrer.

La junta d’Òmnium Garrotxa segueix treballant molt i molt pel país: després del magnífic concert de l’Escolania de Montserrat que ens va oferir el passat desembre, ara s’han seguit implicant (i també per les passades del 13 de desembre i per la propera del 25 d’abril) per aconseguir fer arribar el missatge a la ciutadania: és important participar en la consulta, fer sentir la veu de la gent i, especialment, votar favorablement per avançar cap a la independència que ens portarà a la llibertat del país.

En l’acte d’avui, han intervingut tres ponents que provenen de la mal anomenada “societat civil”, però que tots tres tenen una clara orientació política: Jan Laporta, Elisenda Paluzie i Jordi Bilbeny.

Tots tres han defensat, amb arguments sobrats, la necessitat d’arribar a la independència i, per tant, com a pas més immediat, votar sí en la propera consulta.

Suposo que m’ha mediatitzat la filiació política, però encara que sóc un fan decidit del Barça de les sis copes d’en Pep Guardiola (i també del desacomplexament amb què en Jan Laporta es presenta com a independentista) i que sóc un convençut de les tesis catalanistes d’en Cristòfor Colom (que defensa aferrissadament des de fa anys en Jordi Bilbeny), he trobat que el raonament, el to, el contingut i la claredat del discurs de l’Elisenda Paluzie (per això és la primera degana de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona!) estava a anys llum dels seus companys de míting.

No hi fa res: el que compta és sumar i que, tots junts, fem possible la utopia (com deia en Bilbeny!).

25 anys després d'Espriu

Avui fa 25 anys de la mort de Salvador Espriu.

Sembla mentida com pot haver canviat el món, com poden haver canviat els nostres referents, la nostra cultura.

Vint-i-cinc anys enrere, trenta anys enrere (quan jo era un adolescent il·lusionat –o no- en plena transició democràtica), no només Salvador Espriu (tants i tants altres) eren personatges valorats per la societat, presents en l’inconscient (o ben conscient) col·lectiu: poetes, escriptors, cantants, artistes varis, tenien el seu reconeixement entre el conjunt dels catalans.

Avui per avui, en canvi, fins i tot ens podem permetre el luxe de fer broma del millor entrenador blaugrana de tots els temps, perquè en el seu moment va tenir contactes amb un altre mite d’antany: Miquel Martí i Pol.

En la societat actual, els intel·lectuals, els escriptors, els artistes, els científics, no són ningú.

Ningú que no guanyi diners a cabassos perquè és una figura mediàtica sense ofici ni benefici no té cap reconeixement. No hi ha com ser un no ningú per ocupar planes i planes i hores i hores dels mitjans de comunicació.

En resum: qui recorda avui en dia Salvador Espriu?, qui és capaç de col·locar-lo en el lloc que es mereix? “Mals moments per a la lírica”, com feia aquella cançó.

He dubtat sobre quin poema triar per aquest petit “homenatge” a Salvador Espriu. Però m’he decantat ràpidament per no ser “original”. Als anys  80, potser no hi havia ningú que no conegués aquest poema. Trenta anys després, hauríem de fer una enquesta exhaustiva per saber si hi ha algun català que el recorda (i això que quan el comentem amb els meus alumnes sempre hi troben el què!): efectivament, potser encara somiem “nord enllà”!

Assaig de càntic en el temple

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,
vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà, on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació,
els germans dirien desaprovant:
"Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que abandona el seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria,
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni,
i em quedaré aquí fins a la mort,
car sóc també molt covard i salvatge,
i estimo a més amb un desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Por el Imperio hacia Dios (4)

Avui, que ha tornat a posar-se de moda l’expresident del govern espanyol que més ha fet per la independència de Catalunya (i no precisament perquè pactés governs amb CiU), m’han vingut al cap algunes de les seves declaracions sobre l’ús de la nostra llengua “en la intimitat” (de fet, era el que pretenia en Franco: permetre el català només en la intimitat). Crec recordar que l’Aznar havia arribat a citar l’”Oda a Espanya” de Joan Maragall.

Un cop et llegeixes el poema in extenso, t’adones que molts d’aquests que el citen només en deuen haver llegit el títol. Fins i tot, dubto que els seus néts hagin pogut passar del títol (o potser fan honor a allò que es diu que “l’espècie degenera”).

El comentari poètic d’avui serà ben simple: feu l’esforç de llegir el poema sencer fins al final (inclosa la data), i us adonareu que en més de cent anys hem avançat ben poc (si és que hem avançat d’alguna manera), i que potser valdria més que el Maragall del segle XXI fos l’avi!

ODA A ESPANYA 

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en aquesta llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a mort els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.

On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
 

1898

Por el Imperio hacia Dios (3)

Nou informe de la Plataforma per la Llengua. Mai no acabarem de lloar prou la tasca ingent i imprescindible que fan aquests voluntaris treballant i treballant per denunciar la situació minoritzada del català en el seu territori propi.

Enguany, han presentat un nou informe basat en dos aspectes concrets:

1) Més de 500 disposicions oficials imposen l’ús del castellà a tot l’Estat

“Ja ho sabíem, no calia fer l’estudi...” Però sí que calia, perquè tot sovint encara ens hem de sentir –i sovint en el marc de determinades campanyes messetàries- que els castellanoparlants estan perseguits a Catalunya perquè se’ls imposa l’ús del català, i això no és només antidemocràtic sinó que fins i tot ens acosta a les imposicions més terribles del franquisme!

Doncs bé: no només les Lleis de Política Lingüística fan el que han de fer (regular l’ús, en aquest cas, de la llengua pròpia del país), sinó que aquestes normes han de fer equilibris per acomodar-se a les lleis estatals que imposen l’ús del castellà.

500 disposicions donen per molt: des de l’obligació de l’ús en l’etiquetatge de productes, en els prospectes de medicaments i en les instruccions d’aparells, en les monedes d’euro i en els carnets i passaports oficials, en les actuacions judicials, en les forces armades, en les iniciatives legislatives populars; a aspectes tan curiosos com les dades tècniques dels ciclomotors, l’etiquetatge dels albercocs o el coneixement del castellà per obtenir una beca d’investigació.

I així fins a 500! Si us hi voleu entretenir, us adjunto l’enllaç:

http://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/1583/500_lleis_que_imposen_el_castell__des_2009_DEF.pdf

I això que els catalans només demanem que hi hagi la meitat de còpies d’una pel·lícula estiguin en català, perquè qui vulgui pugui triar la nostra llengua!

2) El català és l’única llengua europea amb més de cinc milions de parlants no considerada oficial per l’Estat

Sí: no calia, també ho sabíem.

 Però aquí la qüestió és que només hi ha tres opcions:

a) Lluitar perquè l’Estat espanyol acabi sent un estat modern com qualsevol altre membre de la UE. Com que s’ha demostrat que aquesta és una lluita eixorca que només volen alguns ciutadans de les “nacions perifèriques no reconegudes per Tribunal Constitucional”, evidentment cal apostar per

b) Independitzar-nos de l’Estat opressor incapaç d’assumir la diversitat nacional dels seus pobles i, d’aquesta manera, deixar de ser una anomalia en el context europeu. Si no és així, només ens queda

c) Passar al cas occità: si el català és l’idioma amb més parlants més maltractat d’Europa és perquè els germans occitans (que eren molts més parlants que els catalans) han acabat perdent la seva llengua reduïda a un reducte testimonial. Si no passem a les opcions a) o b), inevitablement ens faran passar a l’opció c) i deixarem de ser una anomalia.

L’estudi de la Plataforma per la Llengua és prou curiós. També us en passo l’enllaç:

http://www.plataforma-llengua.cat/media/assets/1581/comparativa_oficialitat_i_llengua__febrerr_2010_DEF.pdf

Por el Imperio hacia Dios (2)

M’ha arribat per un parell de fonts diferents un correu que, si no fos perquè hi ha gent que se l’acaba creient, no deixaria de ser una ocurrència divertida; sobretot, pel que té de fantasia, d’irrealitat. Diu més o menys així:

“La Seu nacional d’Esquerra Republicana de Catalunya ha activitat un contestador telefònic nou. Quan hi truques, sents una veu que diu: si vol ser atès en català, premi 1; si ho vol ser en castellà, toqui el 2!”

Com deia, no deixaria de ser un acudit més o menys graciós, si no fos perquè hi ha gent que s’ho pren seriosament. I ara ve quan ho enllaço amb el tema de l’anterior comentari: la permanència de l’educació franquista (veig que el títol i el tema d’aquests comentaris els hauré de repetir més d’una vegada!).

Els catalans (alguns) ens hem cregut (s’han cregut) allò de la unitat patriòtica, de l’uniformisme estatal. I, és clar, “lengua no hay más que una”.

Per una simple regla de tres, i seguint aquesta “educació” franquista de què parlava, una Catalunya independent implicaria la “imposició” d’una llengua i l’expulsió de qui s’expressés en una altra. Molt castellanament imperial tot plegat: com l’expulsió dels jueus o dels moriscos...

Curiosament, tot plegat coincideix amb l’aprovació de la Llei del Cinema que exigeix l’exhibició al 50% de còpies en castellà i en català. La resposta furibunda de l’empresariat vinculat a aquest àmbit és un indici prou significatiu de quina és la realitat del nostre país: no és que els castellanoparlants hagin de “tocar el dos”, és que molesta que els catalanoparlants tinguin la possibilitat d’escoltar pel·lícules en la seva llengua, que els castellanoparlants hagin de compartir la tria amb els catalanoparlants. Evidentment, si les pel·lícules només es projecten en castellà, s’ha acabat el problema.

Qualsevol que conegui quina és la realitat del nostre país, no s’equivocarà pas. Quan sentim defenses abrandades del bilingüisme contra la “imposició” hipotètica del català, tenim clar que el que volen dir és que hi ha castellanoparlants que no volen aprendre el català.

La realitat del país és la que és: tots els catalanoparlants són castellanoparlants, però no pas a l’inrevés: no tots els castellanoparlants són catalanoparlants. I aquí està el quid de la qüestió. L’engany perpetu de la nació espanyola, que el franquisme va contribuir qui sap com a mantenir.

La veritat és que el franquisme va incorporar en l’inconscient col·lectiu creences del tot inversemblants però que la societat s’empassa sense analitzar-les de manera crítica. Un exemple clar i entenedor pot ser el tema de la unitat territorial: per als espanyols, Espanya és una entitat política plenament justificada geogràficament (jo mateix encara recordo les lliçons meravelloses d’història d’Espanya que defensaven la creació “natural” de la frontera pirinenca), qualsevol alteració dels seus límits “naturals” suposaria una mena d’oposició a la creació divina.

Evidentment, s’”obliden” de l’existència de Portugal, Andorra, Llívia, Gibraltar, les Balears, les Canàries, Ceuta, Melilla i, encara, el Perejil...

Quin és el problema?: doncs que els espanyols no acaben d’entendre que la voluntat dels catalans de preservar la llengua pròpia del país (també hi ha sectors que rebutgen la identificació del català com a llengua pròpia... –ho deixo per un altre dia-) no té res a veure amb l’eradicació de l’espanyol d’uns Països Catalans independents. La defensa del futur de la llengua pròpia no té res a veure amb el fet que la gent pugui expressar-se en l’idioma que vulgui. Ningú pot ser tan simple de pensar que l’aspiració d’una Catalunya independent és que els seus ciutadans siguin monolingües; ben al contrari: en el món actual, el poliglotisme és un valor afegit a què les societats avançades no poden renunciar. Però potser aquesta crítica s’hauria d’aplicar a Espanya més que no pas a Catalunya.

Tot això és molt teòric, ja ho veig. Doncs passem a l’exemple pràctic ben aclaridor:

Andorra és un estat independent on el català és la llengua pròpia i oficial. Doncs bé: no crec que en aquests moments hi hagi cap ciutadà andorrà catalanoparlant que sigui monolingüe, ni crec que aquest sigui l’objectiu de les autoritats andorranes. Ara: estic convençut que sí que hi ha habitants d’Andorra que són monolingües espanyols o francesos.

Doncs aquesta seria la realitat d’una Catalunya independent: la defensa dels drets dels catalanoparlants, sense deixar de banda que l’aprenentatge també del castellà, de l’anglès i d’altres llengües és la millor manera de garantir el progrés del país.

Personalment, estic convençut que la nostra inclusió en l’Estat espanyol és un fre insalvable per al lliure desenvolupament d’aquestes capacitats.

I, mentrestant, anem fent acudits idiotes que encara entabanen algun desaprensiu, bàsicament perquè els tentacles dels espanyolistes són llargs i molt més perversos que les llengües bífides dels ofidis.

Campiones de Catalunya!

Tornen a ser les primeres. I ja van... no sé quants anys! Aquest cap de setmana, les noies del CPA Olot han tornat a guanyar el campionat de Catalunya. Passen els anys, canvien les patinadores, canvien els directius, i els èxits segueixen arribant a Olot.

És evident que el secret és el treball i el treball; les hores i hores de dedicació; les patacades –una darrere l’altra- i tornar-ho a provar! Les sessions intenses d’entrenament. Això ho dic amb coneixement de causa: molts cops m’havia tocat esperar pacientment (o impacient) que acabés l’entrenament de patinatge per muntar les cistelles i fer l’entrenament de bàsquet; i no hi havia dia que les noies no apuressin fins el darrer segon! O aquells dissabtes al matí, mandrosos, arribant al pavelló per entrenar els equips més joves o per sortir a un desplaçament llarg i... les noies del patinatge que, disciplinades i conscients del que han de rendir, des de primera hora vénen disposades a seguir entrenant.

No és cap secret: tothom sap que per tenir èxit cal ser el que s’esforça més, el que treballa més. Però també cal tenir traça, coneixements i, en aquest cas, un punt d’art. I, en tots aquests títols, sempre trobem un comú denominador: la figura d’en Ricard Planiol que, bo és reconèixer-ho, amb mà destra i aquell toc de genialitat ha sabut treure el millor d’aquests grups de noies que ha anat dirigint al llarg de tots aquests anys. Estic convençut que un dels més grans plaers d’en Ricard ha de ser veure aquelles nenes que ell va començar a entrenar quan no aixecaven ni un pam de terra convertides en campiones del món.

Felicitats, doncs, una altra vegada, i a tornar a competir per l’espanyol, l’europeu i el mundial. Enguany la novetat serà l’estrena del nou pavelló que han ajudat a tirar endavant gràcies a aquests triomfs!

Por el Imperio hacia Dios

M’encanta poder gaudir de l’harmonia melòdica d’aquells vocables altisonants, contundents, brillants, epifànics, que tot sovint ens deixa fruir la gloriosa llengua castellana: villarato, testarazo, cagómetro...

Quina profunditat de sentit, quants anys d’Imperi no amaguen aquests conceptes! Ai las, quant de temps d’endarreriment, quants segles hem perdut els pobrics catalanets, conservant tossudament la nostra petita llengua: taula, mas, camp...

Per sort nostra ara, a la Meseta, s’han posat d’acord els d’un costat i els de l’altre, i diuen que ens faran fer una prova (a tots els que acabem l’Educació Secundària Obligatòria) per comprovar que tots els joves de les “províncies díscoles” dominen a la perfecció la immortal llengua de Cervantes (que ves que no es digués Servent, però aquest és un altre tema).

No sé per què, però ara mateix m’ha passat pel cap un reportatge sobre la Martinica en què els alumnes descendents d’esclaus africans cantaven a cor què vols la Marsellesa, mentre alçaven la senyera tricolor i es definien com a ciutadans de l’Hexàgon! (com, si voleu, aquella imatge tan nostrada, repetida des de qualsevol racó de “la pell de brau” tot fent-nos cantar el Cara al Sol).

Curiosa manera de preservar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, que a partir d’ara no podran triar quina pel·lícula aniran a veure perquè, segons la nova Llei del Cinema, només tindran la meitat de projeccions en castellà i no voldran ni trepitjar un cinema en què facin les pel·lícules en versió catalana.

Curiosa manera de preservar els drets dels castellanoparlants a Catalunya, perquè en cap moment, des de la Meseta, s’han plantejat de fer el mateix examen per comprovar que tots els alumnes d’Educació Secundària Obligatòria dominen la llengua pròpia de Catalunya.

M’hi referia en una entrada anterior del Txoria txori: els efectes del franquisme segueixen imposant el tarannà de la política espanyola. Tot allò que no és castellà, és un tumor maligne que s’ha d’extirpar perquè els anys del gloriós Imperi puguin retornar.

En els estats moderns que viuen conflictes nacionals (com el Canadà o Bèlgica), es trenquen les banyes intentant incorporar les diverses nacions del territori, intenten que quebequesos, flamencs, se sentin còmodes i no tinguin gaires arguments per continuar reivindicant la seva independència. Al Regne d’Espanya, en canvi, hereus del feixisme, segueixen imposant la uniformitat de la Pàtria: “una unidad de destino para lo universal”.

En fi, per ells va: com més estrenyen, més en fugen!

40 anys de "Societat de consum"

Els més grans recordem aquell èxit d’en Raimon. Eren moments de lluita contra una societat que s’estava implantant i que no ens agradava...

Bé: doncs ara ja s’ha implantat, quaranta anys després, i no trobem ningú que gosi aixecar la veu en contra. Consum, consum i consum..., que és el que mou l’economia! I la justícia, i la llibertat, i la democràcia, i els drets dels treballadors, i la qualitat de vida?

En fi: avui el comentari poètic és el record dels quaranta anys d’aquesta cançó d’en Raimon.

Societat de consum

Tu compres un poquet,
jo compre un poquet,
aquell una miqueta de res;
d'això en diran després:
societat de consum.

Tu treballes bastant,
jo treballe quan puc,
aquell treballa tot l'any,
i sempre es diu el mateix:
societat de consum.

Tu viatges molt poc,
jo viatge bastant,
aquell del poble no surt;
ha, ha, ha, ha:
societat de consum.

Les botigues ben plenes,
les butxaques ben buides,
les teues, les meues, les seues.
Però és hora de saber
qui és qui les té plenes.

Societat de consum.

(1970)

Sumaríssims sufragis

Avui nova xerrada sobre el franquisme a l’Orfeó. El professor de la UB, Manel Risques, ha presentat amb detalls i anècdotes el funcionament dels judicis militars i, posteriorment, del TOP durant el franquisme.

Els militars imposaven penes de mort a dojo per perseguir la discrepància, l’opinió popular, la llibertat.

Quants anys portem? Vint-i-quatre des de la mort del dictador? És curiós: vint-i-quatre anys de “democràcia” i encara no hem estat capaços de recuperar mínimament l’esperit de llibertat que van inspirar els anys de la República. Vint-i-quatre anys de “democràcia” han estat del tot insuficients per intentar desfer els destorbs dels anys que va manar en Franco.

Em direu exagerat, però a cada passa trobes arguments per entendre que la societat catalana no ha superat els neguits del franquisme, la desestabilització emocional que va comportar. I no parlo només dels comentaris porucs de la gent gran que encara recorda la terrible repressió dels franquistes: ningú no podia aixecar la veu si no era per cridar “Viva Franco, viva España!”

Parlo de tots aquells moments en què la societat no és prou madura com per entendre que la voluntat popular no hi ha qui la pari, qui la coarti. D’aquells moments que la veu del poble no s’escolta, d’aquells moments que no es consulta la gent perquè “els referèndums els carrega el dimoni”, d’aquells moments que “jo sóc molt demòcrata sempre que tingui clar que allò que jo vull és el que sortirà del sufragi universal”.

Quantes vegades no hem sentit “això no s’ha de votar, això ho han de decidir els que hi entenen”. On és la voluntat popular?, on és la democràcia? Segueix ben amagada als fondos pous del franquisme.

Arribarem a pescar la Lluna?

No ve d'un pam!

Ara que els trincaires volen tornar-se a posar de moda per poder continuar esprement la mamella de l'espectador desaprensiu, m’ha passat pel cap la tornada d’aquesta cançoneta de la Trinca quan he escoltat una de les notícies del dia: mentre l’AVE-TGV no s’acabi d’enllestir, s’està construint un tercer vial amb ample europeu per a trens de mercaderies.

Molt bé, fantàstic!

Potser no convé que ens ho vagin recordant constantment, però ara que el tema dels trens de Rodalia és ben actual, em passa pel cap una possible justificació dels motius per què el govern espanyol es nega rotundament al traspàs de les vies: com passava al segle XIX, potser encara tenen por que els catalans no mantinguin l’ample ibèric i això pugui facilitar una invasió de tropes nord-pirinenques!

Efectivament, a tot Europa els trens tenien un ample de via homogeni (1,4m), però el Regne d’Espanya volia ser diferent i va fer construir les vies un pam més grosses (1,7m), de manera que s’assegurava que els trens europeus no hi poguessin passar. Quina gran pensada!

Des de llavors, els catalans hem viscut la murga del canvi de tren sempre que arribàvem a Cervera de la Marenda. Sempre no!: el gran Paco va aprovar la gran obra de la investigació científica espanyola de la postguerra, el TALGO! Un tren que, a diferència dels europeus, podia canviar l’ample dels seus eixos i passar de l’1,7 a l’1,4. Quin gran invent! Com no ho havien pensat abans els europeus!

I tot això, a què ve! Doncs ve que ja fa anys que estem fent el paperina, que el TGV arriba a Perpinyà (i passaran molts anys d’aquesta manera) per via convencional d’1,4m; que si tinguéssim el mateix ample de via ja podia haver arribat a Barcelona i allà on fos per les mateixes vies convencionals, sense tants túnels i sense tantes històries... Una altra cosa és que arribi a assolir altes velocitats, però de passar-hi hi pot passar; o us penseu que a París han fet estacions especials per al TGV? El TGV arriba a les estacions tradicionals perquè, quan s’acosta a les estacions, a 300 km no deu anar, no?

Doncs bé: entre una cosa i l’altra, aquí estem construint unes vies especials per al TGV i un carril amb ample europeu per a les mercaderies. La pregunta és: no seria hora de superar un greuge històric i passar totes les vies a ample europeu?

Mentrestant, de Barcelona a la frontera podrem arribar a triar quina via agafarem; però, per anar de Vic a Puigcerdà, o per arribar-nos a València, encara hem de passar per via única!  Visca el progrés!

I sí que ve d’un pam...!