La "setmana de passió" de Salvador Espriu

Tornem a la selecció d’aquest bloc que, de ben segur, més d’un ja trobava a faltar. Avui la referència hi és obligada: Setmana Santa, de Salvador Espriu.

No cal dir que l’”ambient” de la Setmana Santa s’adiu perfectament amb el tarannà poètic de Salvador Espriu: no seria l’alegria personificada, precisament...

Danses de la mort, passos i passions, saetes i manaies... Tot, en un moment, et serà pres.

En aquest cas, un llibre dedicat a tocar de peus a terra: els humans tenim la natura que tenim...; les intrigues, els neguits, les riqueses... les elimina la dama negra de la dalla! (Mireu El setè segell, quina gran pel·lícula!) Si hi ha res que iguala els humans, és la mort! Riqueses, grandeses i posicions, acaben suprimides inevitablement pel destí, per la sort:

El gran arcà del tarot! “L’únic mot” que mirem de no pronunciar, no fos cas que ens portés la mala sort... I els humans, amb tota la nostra autoestima, només titelles...

Com a exemple de tot plegat, el segon poema de Setmana Santa:

II

Giravoltem penjats als braços

dels arbres secs del pensament.

Res no s’entén. Un vent dolent

ens va escanyant amb parats llaços

de por de tot. En el dement

món sense llei, dits de buidor

tiren en creu naips de tarot,

i quan ja surt l’arcà major

que clou el joc, som endinsats,

presons enllà de tempestats,

al fons del pot de l’únic mot.

Setmana de passió!

La Setmana Santa segueix sent un moment especial en el calendari. Primer perquè per a molts comencen unes petites vacances, però sobretot perquè hi tenim milers d’actes al llarg de tot el país que, ens recorden èpoques passades, les coses anaven d’una altra manera... Són uns records que, a aquells que hem passat la quarantena, ens són molt propers. (Ara potser no ve al cas, però això era “el pa nostre de cada dia”... Allò que no havíem vist nosaltres eren temps de més penúries i llavors els grans ens deien “si haguessis passat la guerra...”)

Des de les processons dels dolors, les escenes de la passió, el diumenge de rams, el dilluns de resurrecció, les mones de Pasqua...

Són dies en què la religió surt al carrer.

Contrastant amb això, el món modern ha eliminat bona part de la transcendència d’aquestes dates. Com deia, per als més “veterans”, aquests dies porten records que els més joves, per sort, no han conegut. Aquests dies eren de recolliment, d’abstinència: en aquell temps, es prohibien espectacles lúdics, la programació televisiva s’alterava, les bromes i les rialles eren mal vistes, es restringien els aliments, l’esport. La gent havia de demostrar el dolor per la mort de Crist.

I d’això no en fa tants anys, molts en podem donar fe!

Avui en dia, aquestes manifestacions no passen de ser un souvenir folklòric, o una atracció turística, deixant de banda un reduït nucli de cristians que encara volen celebrar aquestes dates amb total compungiment.

M’ha vingut al cap perquè de vegades, quan observo el fervor religiós de la majoria de població nouvinguda a Catalunya, em permeto de comparar-ho amb aquells temps. I veig que, en el fons, es tracta del mateix. La mateixa reacció de fervor religiós a una situació que els és difícil.

Quan un no té aquelles circumstàncies que li permeten de passar una bona vida, es refugia en la religió. La religió és la manifestació de les societats pobres. A mesura que una societat es va enriquint, es torna més lliure, més oberta: accepta els altres i es reserva les seves creences per a la intimitat.

I això em porta inevitablement a una conclusió taxativa: només amb l’enriquiment de tots plegats, amb la millora de les condicions de vida i amb la supressió de les desigualtats, evitarem el fanatisme religiós que pot acabar sent tan perillós per a la convivència social.

Txoria txori

Des que vaig començar aquest bloc, de tant en tant, algun fidel (o eventual) seguidor, de qui no puc estar més que agraït, em demana què és això de “Txoria txori” (m’estalvio la transcripció fonètica, perquè les variants són infinites...).

És clar que em remeto al primer comentari d’aquest bloc, quan el vaig inaugurar. Però, deixant de banda aquelles explicacions, avui em permeto de tornar sobre alguns dels molts motius que em van portar a triar aquest títol per al meu espai.

En primer lloc, suposo que no serà estrany d’entendre que hi ha un no sé què que em fa ser molt proper a la cultura basca. No és gens difícil: al capdavall, som víctimes dels mateixos botxins!

En segon lloc, quan un blocaire tria un nom per a la seva pàgina, la tendència és que ha de mirar de ser original, interessant, i no sé quantes coses més. A mi, em va passar pel cap aquest tema.

També va influir el fet que no deixava de ser una reivindicació lingüística. Avui en dia, hom es pensa que si no saps prou anglès, que si no tens prou domini de l’espanyol, no ets ningú. Que només ets un residu d’una societat arcaica. Hom pensa, d’altra banda, que sabent anglès o espanyol ja ho saps tot, que tens el món als teus peus. Doncs bé: per molt anglès o per molt espanyol que sàpigues, si no tens unes mínimes nocions d’euskera, et perdràs una de les cançons més entranyables i profundes de la humanitat... En aquest món no es pot saber de tot, però tot és important..., i s’ha de ser prou humil per reconèixer que allò que no ets capaç d’entendre, allò que és menys comú, menys conegut, menys habitual, també és important!

Hi ha molts més motius, evidentment, però per acabar de moment aniré al fons de la qüestió. En realitat, “Txoria txori” respon a la mateixa idea d’una frase que a mi m’agrada tenir present: “les coses són com són”.

O sigui: per moltes voltes que donem a un tema, per molt que ens vulguem deixar enganyar per les aparences, per molt que vulguem dissimular, que vulguem fer veure que som d’una altra manera, “l’ocell és ocell”. Per moltes màscares que ens vulguem col·locar, la naturalesa autèntica de les coses s’acaba imposant, inevitablement.

I, d’altra banda, també em remeto al tema bàsic de la cançó: per molt que t’estimis l’ocell, si el tens engabiat li fas un mal favor, l’impedeixes de ser ocell. Per ser un ocell, ha de poder volar; en una gàbia, no pots contemplar l’ocell, només un animal engabiat.

Deixeu-me que forci la interpretació de la imatge, que la metaforitzi en termes nacionals. No sé per què, però em recorda aquella història del nen petit que estimava tant i tant l’ocell que tenia entre les mans que, per por que no s’escapés, l’estrenyia i l’estrenyia cada cop més fort fins que l’acabava esclafant.

Doncs això: Espanya estima tant i tant Catalunya (això ho heu de llegir amb ironia) que, per por que no se li escapi, l’estreny cada cop més i més fins que l’acabarà ofegant.

Això si no passa com amb l’ocell (“txoria”) de la cançó, que acaba fugint de la gàbia!

1000MIL!

Moltes gràcies a tots per haver volgut acceptar la meva “amistat” de feisbuc!

No negaré que aquests últims dies em feia una mica de gràcia aquesta xifra, per allò que tenen els nombres rodons! Entre el 0 i el 10, hi ha moltes notes, però cap no té la rotunditat del 0 o del 10!

El 996 (la Sílvia Planagumà: quant de temps, quins records!), el 997 (l’Isaac Santoro: quina bona persona!), el 998 (l’Àngels Planagumà: mira que li vaig haver de recordar el tema de les claus abans del recital!), el 999 (el company Julio Clavijo: m’hauria agradat molt i molt que hagués set el 1000!!! Quantes experiències...!) i 1000!: Gemma Triviño! Molt agraït a tots.

Jo que era bastant aprensiu a l’hora d’emprar aquestes eines, aquests mesos m’hi he posat a fons i he vist que el tema de les xarxes socials té el seu interès. Evidentment, quan hi entres, has de saber què et trobaràs i, si allò que et trobes no és ben bé del teu grat, l’esborres i punt. Fos tan fàcil en el món real!: prems “elimina”, i s’ha acabat el problema! (I llavors saltes al 999, al 998... fins que algú s’hi afegeix i tornes a pujar!)

Per un moment, tot plegat m’ha fet pensar en una àgora clàssica: com en els mercats, fas un vol per la xarxa i t’adones de qui hi ha, captes una conversa al vol, pares l’orella per si t’assabentes de res, retrobes vells coneguts, la fas petar amb bons amics... I tot sense sortir de casa, i potser a quilòmetres de distància! Efectivament, té el seu interès.

Estic molt content perquè mil “amics” són molts; de fet, no m’ho podia imaginar en obrir la pàgina... De tant en tant, algú se n’esborra: com deia abans, no vol dir res; simplement, que no ha trobat allò que esperava..., o potser que s’ho està pensant i ja tornarà un altre dia!

Suposo que el tema és no enganyar, presentar-te com aquell que ets realment... Tots els meus “amics” saben que sóc professor de llengua catalana i literatura a l’IES Bosc de la Coma (bé, de fet, “catedràtic”), que sóc llicenciat en Filologia Catalana (bé, de fet, “doctor”), que sóc regidor de l’Ajuntament d’Olot i conseller del Consell Comarcal de la Garrotxa, que sóc militant d’Esquerra Republicana de Catalunya (bé, de fet, “secretari d’organització” comarcal), que sóc soci d’Òmnium Cultural i del C. B. Olot, que sóc seguidor del Barça i de la Penya (i del Reus Deportiu, i de l’Handbol Granollers, i de l’At. Terrassa, i...), que sóc un fan de tots els esports, inclosos els del motor: ferrarista convençut des de petit (amb algun parèntesi més o menys obligat, com l’actual) i entusiasta del millor pilot de la història, The Doctor (il dottore, il piu grande). Que m’agrada caminar per l’alta Garrotxa (gràcies, Xevi), que m’agrada voltar amb bici (gràcies, Joan), que m’agraden els recitals de poesia (gràcies, Càndid), que m’agrada... la Garrotxa! I que sóc independentista.

I que, des que ho vaig descobrir, no paro de donar la llauna amb els meus escrits al bloc!

República 2.0

Avui, a Olot, el president del nostre Parlament, l’Ernest Benach, ens ha fet una dissertació sobre la importància de les noves tecnologies en la configuració d’una societat lliure i participativa, republicana.

Des de fa molts anys, crec que la millor forma de govern (gairebé l’única possible) és la republicana: els ciutadans són iguals en drets i deures.

L’Estat no és més que el que volen el conjunt dels ciutadans, que es doten d’una constitució que els empara, però que alhora els demana uns deures com a tals. Ningú no és menys que els altres, però tampoc més: tots els ciutadans són iguals en drets i deures... I això vol dir que tothom està obligat a contribuir al bé comú: no només en riquesa, en béns materials, també en idees, en actituds, en allò que abans en deien “urbanitat”.

Tots plegats tenim l’obligació d’ensenyar quines són les actituds socials correctes, i de reprovar les incorrectes.

Em penso que, en el món que vivim, la majoria de nosaltres ha renunciat a assolir aquesta societat ideal: el que no s’aprofita de la situació és un beneit, “qui no corre, vola”... Fins arribar a extrems paradoxals com que el més lladre és el més intel·ligent!

Evidentment, les noves tecnologies de la informació no introduiran res de nou en aquesta dinàmica; però sí que poden ajudar a intentar que la rectificació, la voluntat de fer les coses d’una altra manera, com en la República de Ciceró, esdevinguin més fàcils per a tots.

Tant de bo!

Lorca som tots

Avui han continuat els actes del quarantè aniversari de l’IES Montsacopa. En aquest cas, l’activitat m’ha emocionat especialment. Consistia a repetir un dels recitals que, en el seu moment, havia preparat en Càndid!

Passa, però, que han passat dotze anys! I, fets els comptes, m’he adonat que han repetit un recital en dos mil·lennis diferents!

La Lídia, l’Eudald, la Jenni, la Sara, l’Àngels i l’Ester s’han brindat a fer-nos rememorar la nostra història, a recordar-nos que els anys no passen debades. Ells, amb l’aplom que et confereix l’experiència però amb tota la força de la joventut, ens han permès de mirar enrere i de veure en la seva pròpia carn un dels grans plaers que ens dóna (almenys a mi!) la nostra professió: el fruit d’una tasca difícil però agraïda que, amb el temps, et fa palès que tot plegat no va ser en va: per alguna cosa ha servit! I, en aquest cas, per a molt!

“Lorca y el eco”, un tema agraït però difícil. Tot i així, la saviesa i la mà artística d’en Càndid, amb la força i la coherència de tots els rapsodes, ha fet que la dificultat d’algun poema passés desapercebuda i que el recital fluís amb una extraordinària lleugeresa malgrat els 90 minuts de l’espectacle.

Un plaer poètic, doncs, per als sentits i per a la memòria!

Acabo aquest petit elogi amb un recordatori del poeta: Lorca va ser una de les primeres víctimes del franquisme. El pensament reaccionari no pot pair la diferència, la crítica, la diversitat... Han passat gairebé 75 anys, però encara n’hi ha que no ho volen entendre i, si poguessin, tornarien al temps de les tenebres.

Sigui a finals del segon mil·lenni, sigui a començaments del tercer, el recital, doncs, segueix sent ben viu! Felicitats a tots.

Com a mostra, un poema de Lorca crític amb el creixement pel creixement, amb l’absurditat d’una ciutat en què tot és desorbitat, tot és explotació del feble, malgrat que es vulgui donar una aparença de progrés i de millores socials.

 

New York (Oficina y denuncia)

Debajo de las multiplicaciones 
hay una gota de sangre de pato. 
Debajo de las divisiones 
hay una gota de sangre de marinero. 
Debajo de las sumas, un río de sangre tierna; 
un río que viene cantando 
por los dormitorios de los arrabales, 
y es plata, cemento o brisa 
en el alba mentida de New York. 
Existen las montañas, lo sé. 
Y los anteojos para la sabiduría, 
lo sé.  Pero yo no he venido a ver el cielo. 
He venido para ver la turbia sangre, 
la sangre que lleva las máquinas a las cataratas 
y el espíritu a la lengua de la cobra. 
Todos los días se matan en New York 
cuatro millones de patos, 
cinco millones de cerdos, 
dos mil palomas para el gusto de los agonizantes, 
un millón de vacas, 
un millón de corderos 
y dos millones de gallos 
que dejan los cielos hechos añicos. 
Más vale sollozar afilando la navaja 
o asesinar a los perros en las alucinantes cacerías 
que resistir en la madrugada 
los interminables trenes de leche, 
los interminables trenes de sangre, 
y los trenes de rosas maniatadas 
por los comerciantes de perfumes. 
Los patos y las palomas 
y los cerdos y los corderos 
ponen sus gotas de sangre 
debajo de las multiplicaciones; 
y los terribles alaridos de las vacas estrujadas 
llenan de dolor el valle 
donde el Hudson se emborracha con aceite. 
Yo denuncio a toda la gente 
que ignora la otra mitad, 
la mitad irredimible 
que levanta sus montes de cemento 
donde laten los corazones 
de los animalitos que se olvidan 
y donde caeremos todos 
en la última fiesta de los taladros. 
Os escupo en la cara. 
La otra mitad me escucha 
devorando, cantando, volando en su pureza 
como los niños en las porterías 
que llevan frágiles palitos 
a los huecos donde se oxidan 
las antenas de los insectos.

 
No es el infierno, es la calle. 
No es la muerte, es la tienda de frutas. 
Hay un mundo de ríos quebrados y distancias inasibles 
en la patita de ese gato quebrada por el automóvil, 
y yo oigo el canto de la lombriz 
en el corazón de muchas niñas. 
óxido, fermento, tierra estremecida. 
Tierra tú mismo que nadas por los números de la oficina. 
¿Qué voy a hacer, ordenar los paisajes? 
¿Ordenar los amores que luego son fotografías, 
que luego son pedazos de madera y bocanadas de sangre? 
No, no; yo denuncio, 
yo denuncio la conjura 
de estas desiertas oficinas 
que no radian las agonías, 
que borran los programas de la selva, 
y me ofrezco a ser comido por las vacas estrujadas 
cuando sus gritos llenan el valle 
donde el Hudson se emborracha con aceite.

20 de març

Doncs sí: per si no ho sabíeu, ha arribat la primavera! Suposo que, si més no, ho heu notat per la calor...! I, és clar, m’ha vingut al cap la cançó d’en Joan Manuel Serrat... Què menys?: Visca la primavera!

20 de març

M'hauria agradat estar despert

aquell matí que amb un vestit verd

entre uns bladars

ell va arribar.

Venia xiulant, com un infant.

Tenia plenes d'ocells les mans

i cel amunt

els anava escampant.

El voltaven les abelles.

Duia un barret de roselles

i a la bandolera

em duia la primavera

el vint de març.

M'hauria agradat estar despert

o haver deixat els balcons oberts

i en el meu son

intuir com...,

teules i branques s'omplen de nius

i el roc eixut torna a mullar-se al riu

i el crit agut

d'una perdiu.

I del conill la mirada

i olorar la matinada

que a la bandolera

ens va dur la primavera

el vint de Març.

M'hauria agradat estar despert.

Jeure damunt d'un roc com un lluert

de panxa al sol

i amb un flabiol,

i haver sortit a rebre'l com cal

i guarnir amb flors de paper els portals

com si fos temps

de carnaval.

Però aquell matí jo dormia

tranquil, perquè no sabia

que a la bandolera

em duia la primavera

el vint de març.

Barça!

No cal que escrigui un comentari per elogiar la trajectòria blaugrana d’enguany. Per diàfan, és sobrer de totes totes.

Però tot i així m’ha semblat interessant d’escriure’l perquè la meva valoració personal es centra en un tema que no sé ben bé per què no acaba de ser prou explotat o valorat pels mitjans de comunicació més importants d’aquest país.

Tampoc no és cap novetat que la transcendència dels èxits del F. C. Barcelona van més enllà dels triomfs d’un simple club de futbol. Per això mateix, en reconèixer la transcendència simbòlica de l’entitat, en un moment determinat me’n vaig fer seguidor, més per sentit nacional, pel valoració racional, que per una empatia irracional, innata. No m’hi va fer, doncs, l’amor a uns colors, sinó el significat d’una entitat...

Potser per aquest motiu tendeixo a valorar els èxits del Barça més com a fenomen social que simplement com a mèrits esportius.

Tot i així, enguany (jo que no sóc especialment fanàtic del món del futbol!), he tornar a gaudir plenament de grandíssim espectacles esportius. I no precisament per les victòries (de vegades, la diferència entre la victòria i la derrota no deixa de dependre d’un cop de sort), sinó per la manera com s’han obtingut, pels èxits que han premiat una trajectòria i una manera de fer gairebé impecable (si és que en la vida humana hi pot haver alguna cosa d’impecable!).

Doncs bé: sobretot n’he valorat dos aspectes (el segon dels quals és el que destaco especialment i que no acabo de veure prou elogiat en els mitjans de comunicació).

En primer lloc, el joc: quin goig esportiu, quin gran plaer, veure un equip que vol la pilota, que la mima, i que, tot i així, sempre juga “en equip”, sense egoismes, sense estrelles...

Hi ha moltes maneres d’entendre el futbol: hi ha equips que només veuen porteria (directes a barraca com sigui, cada cop que els cau la pilota als peus); n’hi ha que només veuen l’àrea pròpia (defensar i defensar espais, per sortir corrent quan el contrari erra!); i n’hi ha que només veuen les cames del contrari (tacs directes a la tíbia i que el contrari no vulgui la pilota perquè tem l’estossinada!)...

El Barça sempre vol la pilota... Jo que m’he passat mitja vida jugant a bàsquet i que ara ja sóc al “dic sec”, encara tinc aquell rau-rau cada cop que toco una pilota: inconscientment, l’agafo posant els dits com toca –triple amenaça!-, la boto, faig la posició de passada lateral, insinuo un tir de mitja distància, un ganxo... L’esport és tenir la pilota! Ni la barraca, ni l’espai, ni la cama del contrari... Avui per avui, pocs equips gosen voler tenir sempre la pilota..., i no n’he vist cap que la tingui com ho fa el Barça! Xavi, Iniesta, Messi...!

I ara ve el segon tema, que és el que valoro encara més: a Europa no hi ha cap equip punter que jugui ni amb la meitat de jugadors del planter que juguen al Barça!

Aquest és l’aspecte que no s’ha valorat prou i no ho acabo d’entendre...!

En un món en què el futbol és negoci, en què els grans magnats (o mangants) compren clubs, fitxen jugadors a cop de talonari i volen fer un equip d’avui per demà, que el millor club del món jugui amb 7 o 8 jugadors fets a casa és una cosa indescriptible.

Evidentment que en Pep té el mèrit d’haver dirigit l’equip campió de la temporada passada i de comptar amb la gent de la casa, però que s’hagin fet a la Masia en Víctor, en Puyol, en Piqué, en Busquets, en Xavi, l’Iniesta, en Messi, en Pedro..., no és qüestió de dos dies, ni d’un any, ni de dos...

El treball del planter és una qüestió d’anys i panys, i que el planter del Barça és un dels més importants del món també és un fet inqüestionable des de fa temps, però també és veritat que havíem passat “la travessa del desert” en què no pujava cap jugador al primer equip perquè s’estimaven més fitxar cracks de gran nivell! Qui no recorda Bogarde, Reizinger, Geovanni..., fitxats per quatre duros i que van donar un rendiment tan magnífic a l’entittat! Mentre el planter de la Masia s’anava escampant per tots els equipets de la península...

Doncs bé: això és el que ha canviat en els últims anys, el que ha fet una plantilla abocada a uns colors, el que ha fet que els èxits de l’entitat encara s’hagin valorat més.

I que sigui per molts anys. (I que sapiguem tots plegats deixar de banda si la piloteta acaba entrant o no, si al final tenim aquell punt de sort que separa la derrota de la victòria..., per valorar la feina i els valors del club!)

No és tan difícil!

Me n’he estat durant uns quants dies, però després d’haver assistit a un acte on la incapacitat general va fer impossible de sentir o cantar l’himne nacional amb total normalitat, m’ha semblat que ho havia d’explicar. (A banda que, després de la nit d’avui, potser caldrà que ens anem preparant tots plegats per al 22 de maig!)

Sí: no costa pas tant! I no acabarem de ser un país normal si no ens ho creiem mai del tot: la lletra del nostre himne nacional no és tan difícil com per fer el pena quan l’hem d’entonar en els moments més transcendents, més solemnes.

Evidentment, que és pura anècdota; però en les nacions normalitzades –precisament per això mateix, perquè són normals...- els seus habitants estan orgullosos dels seus símbols i els empren amb total normalitat sense menysteniment del respecte als altres.

Doncs sí: són només quatre estrofes de quatre versos ben simples. Per acompanyar l’audició o per cantar a capella, però no pot ser que siguem incapaços de ser “normals” d’una vegada! I això sí que només depèn de cadascú, no depèn de la “incapacitat dels nostres polítics”!

 

Himne Nacional de Catalunya (Els Segadors):

Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba.

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Ara es hora, segadors!
Ara es hora, d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny
esmolem ben bé les eines!

Bon cop de falç!
bon cop de falç,
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic,
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
bon cop de falç
defensors de la terra!
Bon cop de falç!

La nació completa!

Per fi ha arribat a la Garrotxa el múltiplex autonòmic que emet IB3 i el Canal 9. Després de molts estira-i-arronses, de passes endavant i de parets i entrebancs insalvables, la decisió ferma del conseller Tresserras ha facilitat que la presència d’aquests canals tiri endavant.

Reciprocitat amb les Illes Balears, que els permet veure amb normalitat els quatre canals de Televisió de Catalunya, i maldecaps amb el País Valencià que difícilment se solucionaran mentre els valencians segueixin votant a qui voten. Diguin el que diguin, i encara que els uns siguin molt propers als altres, encara hi ha mínimes diferències que els separen.

El cas és que no m’he estat de tenir el petit plaer de passar sense solució de continuïtat del canal de TV3, a IB3 i a C9: la nació completa!

D’acord que IB3 i C9 deixen molt a desitjar, però també és veritat que TV3 no és per llançar coets!

De totes maneres, us recomano que feu una passejadeta per les notícies dels uns i els altres. Evidentment, la distorsió ideològica hi és inevitable. I deplorable! (Ep!, però no només us queixeu del Canal 9; també hi ha d’haver queixes per a IB3 i, per la part que em toca més de prop, per a TV3!)

La recomanació sobretot respon a criteris lingüístics: no sé si podreu tenir la mateixa impressió que he tingut jo; però el goig de sentir tots els accents de la nació em sembla indescriptible. Un bé preuadíssim per a tots, que ens ha de fer veure que els nostres punts de referència són ben mediterranis i que ja fa massa anys que ens estan volent fer entrar el món per Madrid! No només per les vies de comunicació, transports i aeroports; també per la informació.

I això em recorda que els catalans del Principat també en tenim molta culpa, perquè no hem sabut recordar-nos quin és l’univers nacional. No només hem deixat de banda les nostres relacions ancestrals amb les illes i el País Valencià, també estem deixant de banda la riquesa del Principat complet.

El mateix Joan Puigcercós s’hi referia en el seu bloc en relació amb els efectes de la nevada de dilluns: si no afecta la capital, sembla que no sigui prou important!

Què té a veure? Doncs molt: a TV3 gairebé han desaparegut els accents que no són els de la Catalunya central, les notícies sobretot són les de Barcelona i de vegades ens sembla (especialment als que vivim “a comarques”) que més enllà de l’Àrea Metropolitana només hi ha món el cap de setmana.

La nació es construeix completa! 

Dissabte cultural a Olot

Aquest dissabte he pogut assistir a dos actes -d’allò que en diríem “culturals”- a la nostra ciutat.

En primer lloc, la inauguració de l’exposició sobre el paper Carlets instal·lada a la Sala Oberta del Museu Comarcal. Molt interessant, expressió del dinamisme industrial d’Olot al llarg de tot el segle passat i fins i tot de finals de l’anterior. S’hi veu com els industrials olotins feien progressar el negoci a partir de l’enginy i la innovació. Des de mostres significatives del paper Carlets, fins a tot tipus d’elements publicitaris... Com ha canviat el món!: tot s’hi valia perquè la gent fumés amb paper Carlets!

Tot seguit, al Casal Marià s’inauguraven els actes del 40è aniversari de l’Institut Montsacopa, insígnia educativa de la nostra ciutat. En aquest cas, es tractava d’una xerrada de l’exprofessor Pere Martí, que va recordar les setmanes culturals i el procés de normalització lingüística que va viure el centre al llarg dels anys vuitanta.

El professorat del Montsacopa ha preparat uns actes molt interessants per commemorar l’efemèride del 40è aniversari. Hi participaran l’equip d’arquitectes i exalumnes RCR, Eudald Carbonell, antics alumnes en un recital sobre Lorca i actuals alumnes en un recital sobre la B de l’abecedari poètic i en un altre sobre Maragall, un documental sobre l’escola franquista i una projecció de Blade Runner, entre molts altres que s’hi celebraran.

Dues experiències, hi insisteixo, molt interessants. Ara: el públic de la primera era bàsicament gent de la família; el públic de la segona, bàsicament professorat del centre.

El gran dubte és: i la gent? On és l’esperit col·lectiu que respon a unes activitats realment interessants que fan que Olot tingui un dinamisme cultural important? Com pot ser que la societat no respongui adequadament a aquestes propostes? Està prou preparada la societat olotina per gaudir d’aquests projectes culturals?

El paper Carlets tenia una presentació avançada al seu temps. En Pere Martí ens va explicar fins a quin punt l’Institut es va implicar en el procés de normalització lingüística i com la societat de l’època hi va respondre. I ara? On són les respostes?

Sergi López: "Non solum" (-)

Pel comentari d’ahir, semblaria que en el monòleg d’en Sergi López tot són flors i violes...

Però no és ben bé així!

No acabo d’entendre com en una obra que vol demostrar una certa intel·ligència i maduresa en el seu desenvolupament, hi ha d’haver un estirabot final que no obeeix a cap lògica, que no té cap sentit.

En un moment determinat, el protagonista de l’obra es transforma i, finalment, obté una seguretat que fins llavors li mancava a través de col·locar-se unes ulleres de plàstic “estil Elvis”!

Doncs bé: aquest protagonista, desinhibit per tan fabulós estri, es llança en una diatriba ferotge contra els polítics municipals que gestionen el pressupost públic! El personatge cau en el tòpic de “tots els polítics són iguals”, “tots els polítics es posen calers a la butxaca i enxufen aquells que volen enxufar”, etc., etc. És a dir: totes les bestieses que estan alimentant els mitjans de comunicació afins a aquelles formacions que fa uns quants anys que no governen i que antany havien governat...

Calia?

Calia caure tan baix per incorporar en una obra d’un cert nivell una situació mancada de profunditat, mancada de criteri? Calia repetir els tòpics que afavoreixen la desmobilització ciutadana, el creixement de les formacions més reaccionàries?

I no em serveix que el personatge és un esquizofrènic que, en un moment determinat es deixa anar... Ni es justifica l’argument, ni es justifiquen els insults i el to rastrer que utilitza el personatge. Més encara: no deixa de ser “el recurs fàcil” de posar-se el públic a la butxaca.

No vull dir que no s’hagi de criticar allò que és criticable: per això som demòcrates. Només vull dir que, si es vol defensar algun criteri, s’han de posar noms i cognoms als culpables, s’han d’explicar les fets i s’han d’assenyalar responsabilitats. No s’hi val jugar al joc de “tots els polítics són iguals”, de “remenen els calers públics segons els seus interessos”, etc., etc. Quan es generalitza, quan es posa tothom al mateix sac, sense arguments, només s’aconsegueix l’efecte que alguns pretenien: que manin els que en tenen!

Si sou demòcrates de debò, no podeu renunciar-hi: heu de lluitar per la democràcia i mirar que la societat sigui cada cop millor. Que els culpables paguin les seves culpes; però, en cap cas, amagar el cap sota l’ala i deixar que el poder caigui en unes poques mans (d’això en diem oligarquia, o fins i tot dictadura)!

Només teniu una disculpa: si sou anarquistes i no creieu en els diners públics, en l’organització social encarada a obtenir el bé comú, podeu criticar-ne l’ús i els polítics! Ara: llavors no demaneu que us atenguin en un hospital públic, ni que millori la seguretat ciutadana, ni que us eduquin els fills en un centre públic, ni que us validin títols universitaris... I, sobretot, no accepteu que es pagui amb diner públic (de tots!) l’obra que voleu representar: us quedeu a casa, o us la pagueu de la butxaca!