La Diagonal i les consultes

Escric aquesta entrada perquè no m’agradaria que algú aprofités el fracàs de l’alcalde de Barcelona per rebutjar de manera generalitzada aquest tipus de participació ciutadana.

És clar que 172.000 votants (o sigui, un 12%) –de fet, El Periódico informava que a les 00.00 de diumenge havien votat 144.000 persones, un 10.2% (si més no, em sembla “estrany”)– no és per tirar coets, ni que gairebé el 80% dels vots emesos s’hagin decandat per l’opció C –és a dir, la que no volia l’Ajuntament–; però sí que és un veritable exercici de participació democràtica.

Que la participació ha estat baixa? Que no ha sortit l’opció que volia l’Ajuntament? Que el procés ha comportat problemes? Sí, evidentment, són aspectes a tenir en compte. Però això no treu que els ciutadans de Barcelona hi han participat lliurement i que han escollit una de les opcions proposades. I no hi ha més a dir: la ciutadania ha parlat.

Més endavant (o ara mateix) potser caldrà analitzar què ens està passant. Com és que la gent no surt al carrer ni tan sols per opinar. Com és que la gent no es vol corresponsabilitzar de les decisions que afecten el futur de la ciutat i del país, etc. Però, de moment, la realitat de la consulta és aquesta, i cal valorar-la en conseqüència.

Quin és el problema, doncs? Que aquesta consulta sobre la Diagonal de Barcelona era una aposta de l’aparell del PSC per contrarestar l’efecte de naturalitat democràtica que han configurat les diverses consultes sobre la independència de Catalunya que s’han organitzat al llarg de la nació. Que els mitjans de comunicació “controlats” (o sigui: tots) han estat informant sobre la consulta diàriament, que l’Ajuntament s’ha gastat 3M€ en l’organització, amb un sistema informàtic innovador i un munt d’informadors i punts de votació, que tots els opinadors han anat valorant el procés en positiu i que tots els representants polítics de la ciutat han fet gala de la seva participació en la consulta.

I?

Doncs que, contràriament, les consultes sobre la independència s’han fet des de la voluntat popular, sense pressupost públic, amb el silenci dels mitjans de comunicació tradicionals, des del menysteniment de molts analistes, amb el distanciament d’alguns representants polítics i amb la impossibilitat, de vegades, de comptar amb els mitjans tècnics o d’infraestructures adequats.

I, tot i així, sense ser consultes vinculants (de fet, només testimonials), s’han assolit nivells de participació considerables. Malgrat el boicot dels partits o dels representants polítics que haurien volgut defensar el no.

Què passa, doncs, amb la consulta de la Diagonal. Doncs que la majoria d’analistes del PSC han criticat els resultats de les consultes sobre la independència. Han arribat a afirmar reiteradament que s’ha demostrat que és un tema que no interessa, que la ciutadania està per coses més importants...

El gran fracàs del PSC amb la consulta de la Diagonal ha estat precisament legitimar els resultats de les consultes sobre la independència: sense mitjans econòmics, sense la maquinària institucional, amb boicots, amb el silenci d’alguns mitjans de comunicació, sense valor legal, la participació ha doblat –com a mínim– la de la consulta de la Diagonal. Què diran ara els opinadors propers al PSC? És un tema que se saldarà amb unes quantes dimissions en forma de cap de turc?

I, malgrat tot, la democràcia només consisteix en la participació ciutadana. I que sigui així per molts anys!