divendres, 24 de setembre del 2010

Sortir de l'armari: Joan Margarit

Quan un poeta català que va començar a escriure en castellà la seva obra, allà als anys seixanta; quan un poeta català passa per ser un poeta bilingüe, perquè la seva obra original és en castellà inicialment i, a partir dels vuitanta, ho és en català; quan un poeta català rep el premi nacional de literatura de la Generalitat de Catalunya el 2009 i, gairebé al mateix temps, el premio nacional de literatura del Ministerio de Cultura del Regne d’Espanya..., passa que es converteix en l’escriptor ideal, segons l’equip de govern del PSC i d’ICV a l’Ajuntament de Barcelona, per dir el pregó de les Festes de la Mercè.


Però vet aquí que el citat poeta també acaba de sortir de l’armari. Finalment, ha pogut obrir els ulls i ha decidit –com tants i tants milions de catalans- que el futur del país va lligat a la seva indepèndencia.

I va i etziba a tot el consistori que l’ha contractat que és el moment de reclamar la independència de la nació.

Fora de segons quines reaccions polítiques, m’ha agradat recuperar el nom del gran poeta per recordar algun dels seus grans poemes. A les meves classes de literatura he mirat de comentar “La professora d’alemany”; aquí, però, em sembla més interessant aquest “Guerra civil”, tan explícit... Si no hagués estat per no haver pogut frenar les reaccions de quatre ximples, el món hauria evolucionat d’una altra manera...

Benvingut al club, Joan!


Guerra civil

Ciutat rancuniosa i tavernària:
digueres valentia a la imprudència
i covards als prudents.
Al raonable li digueres dèbil,
viril a l'impulsiu, mentre adulaves
proclamant-los herois, tots els teus morts.
Belles paraules no adornaren mai
tantes boques fanàtiques i indignes.
En la vella Tifundis saquejada
jugàvem tots els nens, sempre sotjats
per l'arrogància dels vencedors
i el consternat silenci dels vençuts.
Els astres sobre els horts no canviaren.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada