dimarts, 31 de maig del 2011

L'art de la rumorologia i les campanyes

Ja m’he acostumat, a base d’anar pel món, que la gent, la societat, les persones, tendeixen a jutjar els altres (a prejutjar, de fet) segons el que han sentit dir, segons el que els ha arribat, segons el que els ha comentat “algú de tota confiança”.


Qui no ha sentit algú afirmant taxativament: “A aquells els regalen tot, jo mateix he vist...” És clar que, quan inquireixes una mica, resulta que: “Bé, jo no ho he vist directament, però m’han dit molts amics que ho han vist en persona”. El rumor s’escampa i no hi ha qui l’aturi.

De cop, passant pel carrer, t’adones que algun conegut que sempre t’havia saludat amb cordialitat va i resulta que t’esquiva, que intenta passar desapercebut. I penses: “Ves a saber quin “rumor” ha sentit”. I, és clar, com que li ha arribat d’algú de tota confiança, se l’ha empassat de totes totes.

En la campanya de les passades municipals, es van escampar per Olot diversos “rumors”. El que ens afectava més directament era el que afirmava que Esquerra tenia un pacte signat per governar amb el PSC. Credibilitat? Zero! Però tothom ho donava per fet.

Dominar l’art de la rumorologia et pot donar un increment de suport que et pot acabar garantint l’èxit.

És clar que van córrer altres rumors com el que deia que el candidat de determinada formació no tindria dedicació exclusiva si assolia l’alcaldia, etc. A mi, el que em va fer gràcia per innocent (torna a ser allò de dominar l’art de la rumorologia) era el que escampaven alguns membres d’una llista novella que afirmaven tenir enquestes fiabilíssimes que els donaven entre 2 i 3 regidors a l’Ajuntament d’Olot.

Com deia el nazi Goebbles (que de rumorologia havia fet diversos màsters), una mentida repetida cent vegades acabava sent una veritat. Amb aquest comentari m’han vingut al cap els Protocols dels savis de Sió i, encara, la molt recomanable darrera novel·la d’Umberto Eco, El cementiri de Praga.

Qui pagarà als pagesos les enormes pèrdues provocades pel “rumor” de l’epidèmia del cogombre?


dijous, 26 de maig del 2011

D'autocomplaences, cofoismes i flagel·lacions

A hores d’ara, més asserenats, em sembla que ja podem fer una anàlisi dels resultats una mica més assenyada, tocant de peus a terra.

A Olot, Esquerra no hem obtingut uns bons resultats. És evident que hi ha moltes justificacions (la dinàmica nacional, els problemes del partit, la dispersió del vot independentista, etc.) per haver perdut un bon grapat de vots en relació a les passades eleccions municipals. Sí: mantenim els dos regidors i en podem estar contents; però això no ens pot fer caure en l’autocomplaença.

A Olot, hem perdut molts vots, massa vots. Caldrà que reflexionem des de la secció local i des de tota la gent que ens ha volgut acompanyar en aquests mesos de preparació de les eleccions. Caldrà que revisem plantejaments i, sobretot, que sumem esforços. Tenim quatre anys per capgirar la situació i de fer efectiva la nostra voluntat de ser un partit de majories.

Però tampoc no cal que ens flagel·lem constantment. Hem d’agrair als 906 olotins i olotines que han cregut en el nostre projecte, que ens han ofert la possibilitat de tenir dos regidors al consistori. Amb aquests regidors podrem fer sentir la nostra veu, ens donen una posició privilegiada que hem de saber gestionar.

Almenys, personalment, en garanteixo la intenció. Segurament hem fet moltes coses malament, segurament ens hem equivocat en alguns plantejaments. Ara: estic convençut que, amb treball i unitat, podrem capgirar la situació.

Esquerra Republicana de Catalunya està cridada a tenir un paper molt destacat en el destí de la nostra ciutat i també, és clar, en el destí del nostre país.

Probablement, aquest cap de setmana hem tancat un cicle (amb un resultat que ens permet presentar-nos com un partit consolidat, amb una base ferma al darrere) i ara mateix n’obrim un altre. Crec que serà ben exitós i ben profitós per al destí del nostre país.

D’entrada, doncs, des d’aquí mateix faig una crida a tothom perquè s’hi vulgui sumar al projecte. Amb treball i constància, defugint personalismes, sempre en positiu!

dimarts, 24 de maig del 2011

Valoració del 22M a Olot, a primer cop d'ull

Deixeu-me que faci una primera valoració, abans de tancar aquest pàgina electoral que ens ha mantingut en contacte amb el món (a partir d’ara, ens podreu trobar en la pàgina de sempre www.esquerra.cat/olot).

Abans, però, no puc més que agrair la feina que heu fet tots plegats, l’esforç i la dedicació d’aquests dies, la col·laboració de tothom en la mesura que cadascú ha pogut, la vostra confiança i la solidaritat de tothom. A tots, doncs, el meu més sincer agraïment.

I deixeu-me, de passada, que feliciti en Mia i el seu equip per la seva clara victòria i que els desitgi el millor perquè Olot pugui progressar com ens convé a tots durant aquests quatre propers anys. Que tinguin clar que trobaran la gent d’Esquerra per tot allò que signifiqui progrés.

Posats, ja, als resultats, he de començar dient que no han estat tan bons com esperàvem. Hem mantingut els dos regidors i això val la pena subratllar-ho, però hem perdut una gran quantitat de vots. No cal dir que també estic molt agraït a tots aquells olotins i olotines que han dipositat la seva confiança en el nostre equip. Estic convençut que no els decebrem.

És clar que per justificar aquesta davallada de vots tenim moltes variables (i per això encara ens feliciten pel carrer: els nostres resultats, comparat amb d’altres, són prou decents. Però ja se sap que “consol de molts...”):

1)    Hi ha una tendència, que encara ve de les eleccions catalanes del 28N, a apostar per CiU i castigar els dos partits responsables del “tripartit”. PSC i ERC han tingut uns resultats extraordinàriament baixos. Confio que en Mia sàpiga gestionar millor el seu particular tripartit olotí Convergència-Unió-Reagrupament.
2)    La presència de SI ha representat que ERC hagi perdut vots i representació en moltes poblacions. Els casos de Girona, Tarragona i Lleida són paradigmàtics. Aquí hem pogut salvar els mobles.
3)    La divisió sempre és negativa; i si no ens ho acabàvem de creure, que  ho preguntin als companys d’ICV i d’ApG. A la gent d’Esquerra ens cal treballar molt i molt per retrobar aquella unitat. No cal dir que personalment ho intentaré tant com he fet en mesos anteriors.
4)    En fi, no hem pogut trencar el bipartidisme que interessava mantenir a la majoria de la gent. A Olot, sembla que només hi hagi lloc per a CiU o per al PSC. Tenim moltes setmanes per endavant per demostrar que la gent d’Esquerra també hi som.
5)    Particularment, em sap molt greu haver cedit el tercer lloc al consistori amb una formació que es basa en la confrontació social. Nosaltres, que defensàvem i defensarem la cohesió, el treball per una sola societat unida i amb un objectiu comú, hem passat al quart lloc.
D’ara endavant, doncs, tenim molta feina. És clar que compto amb tots els que m’heu acompanyat en aquest viatge i amb tots els que us hi vulgueu incorporar. Tenim molta feina per fer i moltes parades en el camí, perquè Ítaca encara és lluny, però segur que ens espera!

Salut i República!

dimecres, 18 de maig del 2011

Jordi Carbonell

Puc dir que em sento complagut, agraït, orgullós, reconfortat i, sobretot, privilegiat?


Doncs sí: ahir vaig poder compartir taula amb en Jordi Carbonell que, als seus 87 anys, va tenir prou ànims i prou empenta per fer-nos una xerrada a la gent d’Esquerra d’Olot, organitzada per la Fundació Irla.

Alhora, vaig tenir el goig i el plaer de presentar en Jesús M. Gutiérrez, company i amic, que va fer la presentació de la figura de Carbonell. En Jesús recordava especialment els anys de Nacionalistes d’Esquerra. Evidentment, impecable! No podia ser d’una altra manera. Per cert, que se’m va escapar felicitar-lo pel seu recent nomenament com a president del PEHOC però ho vaig poder encabir al final, “in extremis”, a més de les felicitacions pel premi Ramon Muntaner a l’entitat que presideix i que ha passat (penso jo) massa “de puntetes”.

Sí, el tema era en Jordi Carbonell! El mític Carbonell que va pronunciar aquella frase que recordem els que passem de llarg els quaranta, a la primera reivindicació permesa de l’Onze de Setembre a Sant Boi: “Que la prudència no ens faci traïdors!”

Sí, en Jordi Carbonell, que es va deixar torturar a la comissaria de Via Laietana per no claudicar, en ple franquisme, en la seva decisió de declara en català!

Sí, en Jordi Carbonell, independentista de pedra picada, president d’ERC del 1996 al 2004.

En Jordi Carbonell, que manté plena lucidesa, i que és capaç d’arengar-nos en el sentit que la independència és cada cop més a prop, però que no ens hem de precipitar seguint cants eixorcs de sirena. “La independència és més a prop, però encara hem de treballar-hi molt i molt. No serà fàcil!”

I, és clar, per a Carbonell el camí cap a la independència continua sent Esquerra Republicana de Catalunya!

diumenge, 15 de maig del 2011

Darrer cap de setmana de campanya: el canvi de debò

Divendres, encara que fos 13, vam tenir la sort de compartir una llarga estona amb l’Elisenda Paluzie, que s’ha implicat al màxim en la nostra llista per Olot. L’Elisenda és una economista sobradament coneguda per tots (la primera degana de la facultat d’Econòmiques), amb un currículum que ho diu tot, i una de les persones que s’ha implicat més en l’organització de les consultes populars sobre la independència.


Cal que treballem, des dels ajuntaments, per estendre la idea independentista, per fer-la majoritària. La gent d’Esquerra tenim clar que només ens en sortirem si aconseguim ser independents: Espanya ens arrossegarà a un pou de misèria si no ho fem (no ens enganyem: tots sabem que el problema del finançament de les administracions catalanes ve d’Espanya).

Però també és veritat que el tema central del 22M són les eleccions municipals. El tema central és qui i com governarà Olot aquests propers quatre anys.

Dissabte, fèiem l’acte central de campanya amb la presència de l’exconseller d’Innovació, Universitats i Empresa, Josep Huguet. En economia, aquests són els nostres referents: Huguet i Paluzie! Gent que té clar que només ens en sortirem si som capaços d’anar més enllà, si cuidem el nostre teixit empresarial, si som punters en innovació. I, per a això, cal dedicar-hi les inversions que calguin. Els diners públics han d’estar molt ben gestionats.

Jo mateix vaig poder explicar-me en aquest acte central, aportant la idea que el canvi de debò no són ni en Pitu ni en Mia, ni en Mia ni en Pitu. El canvi de debò no és un recanvi, ni un tornar al passat de majories absolutes. El canvi de debò és el diàleg, l’entesa entre tots els grups i el conjunt de la ciutadania per poder fer un Olot millor.

I aquest canvi només el representa la gent d’Esquerra Republicana de Catalunya.

dissabte, 14 de maig del 2011

Quatre dies de campanya...

Penjar cartells, penjar pancartes, observar com desapareixen, com et pinten els ulls, el nas... Forma part de la campanya!

Tot i així, si he observat una cosa de què no n’estava del tot convençut, és que la gent no està tan distant de la política com els grans mitjans de comunicació ens volien fer veure. Quan hem entrat en contacte amb la gent, a peu de carrer, normalment hem trobat bones cares i molta il·lusió. Tothom sap que la democràcia és això: podem estar més o menys equivocats, podem estar més o menys d’acord, però l’important és que tothom pugui opinar i que acabi decidint amb el seu vot. No tot està perdut!

I, després de les pancartes, dilluns vam fer mercat amb la Clara i en Llorenç: ho vam haver de compatibilitzar amb la feina, però l’hora llarga que ens hi vam estar va ser ben profitosa. Gent interessada i, sobretot, amable.

Dimarts, presentació dels vídeos de campanya: la veritat és que ha estat una experiència divertida. En Lluís, d’una manera ben casolana, m’ha anat filmant en diversos llocs de la nostra ciutat, explicant els punts principals del programa. I, com a suport, hem anat gravant amics varis que refermen la idea de votar Esquerra. A tots ells, el meu més ben sincer agraïment.

Ahir, dimecres, un acte especial: la presentació del llibre “Dones d’Esquerra”, amb la presència de moltes dones que integren les llistes d’Esquerra de la comarca. La Clara va explicar la singularitat de la nostra llista per Olot, completament paritària sense haver-ho buscar de manera especial. Pensem que la visió femenina ha d’impregnar totalment el govern de la ciutat. Només ens en sortirem, si treballem tots junts!

I, avui, un altre acte dels que em fa feliç poder presentar: l’Albert Juncà, doctor en Sociologia de l’Esport i professor de la Universitat de Vic, ens ha explicat com s’ha de gestionar l’esport amb una visió global, amb la idea que és un aspecte essencial i beneficiós per a la societat en molts sentits.

Des de les pistes d’atletisme, he pogut defensar la meva idea de treballar perquè l’esport empleni bona part de la vida de tots els olotins. Són un exemple que encara ens queda molta feina per poder optimitzar la gran quantitat de recursos que tenim.

Deixeu-me acabar agraint la cobertura que ens han ofert la majoria de mitjans de comunicació de la comarca en aquests actes de campanya i, especialment, a Olot TV, ja que em vaig mostrar crític pel tractament que ens havien donat en els darrers mesos

dissabte, 7 de maig del 2011

Primers actes de campanya

Després de l’inici de campanya, amb l’enganxada de cartells en els cubs del Firal, divendres i dissabte han estat dos dies intensos per als membres de la llista d’Esquerra a l’Ajuntament d’Olot.


Divendres mateix, teníem en Marcel Coderch, que ens ha fet l’immens honor de voler donar suport a la nostra candidatura, amb una xerrada sobre l’energia nuclear. Com que tot Catalunya ha hagut de conèixer aquests dies en Marcel, potser perquè és dels pocs que gosa parlar clar sobre l’accident de Fukushima, no ens calen més presentacions. Cal que ens hi posem molt seriosament i que eliminem definitivament la dependència del món occidental d’aquesta font d’energia que se’ns pot escapar de les mans en qualsevol moment.

Tot seguit, vam sortir escopetejats a la gran innovació que ha presentat Òmnium Cultural per a aquesta campanya: un sopar col·loqui sobre cultura amb representants de totes les forces polítiques. No cal dir que jo mateix vaig explicar quines eren les línies essencials del nostre programa: per a nosaltres, la cultura ha d’ocupar un paper central en la societat i, per tant, requereix que tots, començant per qui va davant, ens hi deixem el coll.

Dissabte matí: penjada de cartells. Aquest cop, l’empresa que penja les banderoles ha començat per nosaltres, de manera que, quan vaig arribar divendres a l’Institut, tothom ja m’havia vist penjat dels fanals... Dissabte, però, tocava començar a penjar cartells, o sigui que ben aviat cap al local d’Esquerra preparats per fer exercici!

A la tarda, un acte més proper però igualment important. La gent de la Secció Local de les JERC va preparar un acte sobre la comunicació 2.0 amb la Meius Ferrés com a ponent, ben experta en aquests temes. No cal dir que ha estat un acte molt proper, però completament interessant per tots els qui hi hem pogut assistir.

A sopar i a esperar que siguin quarts d’una de la matinada per homenatjar les patinadores del CPAO que han quedat segones d’Europa. És clar que, acostumades a quedar campiones, els pot semblar poc, però ara més que mai necessiten que les rebem amb tota la il·lusió del món pel que representa el seu esforç i els seus resultats. Les tornarem, doncs, a felicitar de tot cor: a les patinadores, als entrenadors i a tots els directius i pares i mares que treballen tant i tant durant tot l’any.

I demà més!

dimecres, 4 de maig del 2011

S'ha de saber perdre... i s'ha de saber guanyar!

Hem començat un intens mes de maig que culminarà l’últim dissabte, a Londres (finalment, s’ha fet justícia). Ja vam ser el primer de maig al carrer, celebrant la Fira i reivindicant els drets dels treballadors. Corren temps difícils i el més fàcil és carregar la festa als més febles. Haurem de lluitar molt contra això.


Dimarts, sota una pluja insistent, el vespre semblava que ens aigualiria la celebració. Però no: es va fer justícia. Com pot queixar-se de l’àrbitre un equip a qui li marquen trenta-una faltes (més o menys la meitat de les que va fer) i no acaba amb cap jugador expulsat? Això és jugar a futbol?

Des de ben petit m’ha agradat practicar multitud d’esports. I sempre m’han ensenyat les dues regles bàsiques: 1) L’important és competir, i 2) S’ha de saber guanyar i s’ha de saber perdre. N’hi ha que no han arribat mai a la segona lliçó!

I, a partir de demà, diari de campanya electoral. Ben segur que serà intensa i disputada. Però, com en l’esport, l’important és competir i, sobretot, s’ha de saber guanyar i s’ha de saber perdre.

I, també com en l’esport, en les eleccions hi ha un àrbitre que acaba decidint: el conjunt dels ciutadans! La democràcia és així... I que ho sigui per molts anys! Confiem que l’àrbitre l’encerti i que el resultat sigui el millor per a la ciutat!