diumenge, 30 d’octubre del 2011

Ple d'octubre


La confirmació de la nostra abstenció en els pressupostos i les últimes declaracions de don Gregorio m’han fet deixar per avui el resum del Ple de dijous. Llarg, molt llarg -gairebé tres hores-, però era prou important com per poder debatre-ho bé.

Vam començar amb el suport i a les felicitacions a la UdG per haver estat confirmada com a “Campus d’Excel·lència”. Nosaltres vam aprofitar per felicitar la bona feina que fa la UdG i per celebrar els passos que està fent l’equip de govern per poder portar estudis universitaris a Olot. Alhora, vam felicitar la feina de la FES i vam especificar que ERC pensa que hauria de seguir sent el pal de paller que vinculi Olot amb les diverses universitats que estiguin interessades a portar estudis a Olot.

Vam aprovar el conveni amb la Generalitat per subvencions a les escoles Bressol i de Música. Evidentment, amb una dotació molt inferior a anys anteriors. El grup del PSC es va abstenir d’acord amb la moció que havíem aprovat en demanda de mantenir la subvenció que s’havia establert. Nosaltres ens vam estimar més no donar-hi més voltes: ja ens vam pronunciar en el seu moment; en aquest Ple aprovàvem l’acceptació de la subvenció. Amb els problemes pressupostaris de la Generalitat, costarà recuperar el nivell de prestacions que teníem.

Ordenances Fiscals i Pressupostos: tots els grups vam explicar a bastament les nostres posicions, els nostres dubtes i la voluntat de fer una oposició constructiva, cosa que sempre és d’agrair. Es van aprovar amb l’abstenció de tots els grups de l’oposició.

Com que l’equip de govern va fer referència al polèmic estalvi amb l’apagada de semàfors, ERC vam demanar que prioritzessin la seguretat per sobre de l’estalvi i que, si calia fer-se enrere que no dubtessin pas. Vam concretar que potser algun semàfor sí que de nit es pot apagar, però que dubtàvem de moltes cruïlles (Pou del Glaç, Reis Catòlics, carrer Mulleras, etc.), i que no féssim res que després ens haguéssim de penedir. La resposta va ser que ja estava ben estudiat (40 cotxes cada hora) i que els primers dies estarien molt al cas que tot funcionés sense problemes. En Josep Gelis va acabar confirmant que si calia fer algun canvi i posar en marxa algun semàfor ho farien.

En l’àrea de Territori, vam aprovar inicialment el projecte de renovació de paviments i voreres de les Planotes. Vam demanar que es presentés el projecte als veïns i a l’Associació de Veïns i que es tinguessin molt en compte les seves possibles al·legacions.

Finalment, vam debatre tres mocions. La presentada pel grup del PSC en el sentit d’accelerar els tràmits per a la construcció de la variant d’Olot. CiU s’hi va oposar perquè van assegurar que el Departament ja estava tirant endavant la qüestió i que no calia aprovar una moció que, segons ells, entrebancava el procés. Nosaltres hi vam estar a favor perquè pensem que no està de més insistir en aquest punt des de l’Ajuntament, tot i que teníem algunes reserves en alguns punts de la moció. Com que PP i PxC no li van donar suport, la moció no es va aprovar. Esperem, però, que el procés segueixi el seu curs i que puguem començar a veure les obres al més aviat possible, que és el que volem tots.

Nosaltres vam presentar la moció perquè l’Estat no reclami la devolució d’una part de la bestreta a compte de la participació en els impostos estatals. Com que, un cop liquidats, resulta que la participació estatal hauria d’haver estat inferior al que ens van donar, ara resulta que ens reclamen aquest excés, quan els ajuntaments ja van aplicar l’import total en els seus pressupostos. És clar que, encara que tenen tot el dret de fer-ho, no és gaire lògic que et demanin el retorn d’uns diners que t’havien avançat a compte. Menys el PP, tots els grups van votar a favor.

Finalment, ApG va presentar la moció sobre la dació de l’immoble per saldar hipoteques i contra els desnonaments. Vam remarcar que ERC havia presentat iniciatives semblants al Parlament de Catalunya i al Parlament espanyol i, per tant, vam votar-hi a favor. Com que els altres grups es van abstenir i el PSC també hi va votar a favor, la moció va prosperar.

Donat que el Ple havia estat prou intens, els grups municipals ens vam estimar més no fer preguntes a l’equip de govern. El PSC va informar que havia presentat una pregunta per escrit sobre el tema dels semàfors, però que els la podien contestar en un altre moment; l’alcalde els va comentar que també els contestarien per escrit.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

GPB


Sensacional, don Gregorio, sensacional! (Evidentment, aquest és un comentari irònic; ho aclareixo abans que algun hipotètic lector no m’entengui el to de “broma”...).


A hores d’ara, em sembla que ja no hi ha cap català que no s’hagi enfilat amb les declaracions de don Gregorio i, per tant, potser aquest apunt seria sobrer, si no fos perquè el tal Gregorio ha coincidit amb mi en les declaracions que vaig fer aquest dimecres a Olot TV: “els espanyols diuen que cada cinquanta anys els cal bombardejar Barcelona i ara, més o menys, tornaria a tocar; però això és ja impossible i, per tant, no tenim obstacle per poder ser allò que vulguem ser”. Sí, don Gregorio l’endemà també va recordar el general Espartero.

Que un ínclit baró socialista, pare de la sagrada constitució espanyola, faci les declaracions que va fer (en to de broma, això sí) era evident que encendria els ànims del personal, i per això els companys del PSC ja s’han apressat a demanar-li rectificacions, no fos cas que el 20N llepessin més del que tenen previst. Però les llàgrimes de cocodril de don Gregorio no porten enlloc, sobretot si analitzem amb fredor les seves declaracions, de broma:

1) Que un destacat militant del PSOE es remeti al comte-duc d’Olivares ja és ben indicatiu. Olivares representa el primer intent seriós de construir Espanya, l’Espanya unificada i uniformitzada que somien els castellans, “sin que se note el cuidado”. Encara hi som, o sigui que el tal comte-duc no va acabar de reeixir.

2) Don Gregorio comenta, en to de broma, què hauria passat si els espanyols “s’haguessin quedat amb els portuguesos per comptes de quedar-se amb els catalans”. Ras i curt: Catalunya (els Països Catalans) són una conquesta dels espanyols.

3) Evidentment, obvia que els catalans es van defensar d’aquests greuges a sang i foc (la revolta dels segadors que ens recorda el nostre himne nacional) i que els espanyols, per tal d’afeblir els catalans, van dividir el Principat entre Espanya i França. Els catalans, a partir de llavors, tindrien dos amos. Amb el temps, molts catalans d’una banda i de l’altra se n’han oblidat, malgrat el Canigó de Verdaguer. És curiós perquè els integristes espanyols solen referir-se a la invenció nacional de la Renaixença... Deuen conèixer ben poc l’Olivares de don Gregorio.

4) Tot i que parla en to de broma, don Gregorio es refereix a Catalunya com una part integrant de la “nación española”. Ara no sembla parlar en to de broma, però jo sí que m’hi referiria, en to de broma, a Catalunya com a part integrant de la nació francesa. Curiosament tenim el privilegi de ser un país (perdó!, una regió) que configura dues nacions. Ves per on!

5) Don Gregorio dóna a entendre que Espanya no ha guanyat res havent-se quedat els catalans (és com aquells acudits “què t’estimes més...”) i que l’únic problema si s’haguessin quedat amb els portuguesos seria que s’haurien perdut els Madrid-Barça. M’estimo més no comentar una anàlisi social d’un nivell tan elevat...

6) El més greu de tot l’acte (una reunió amb representants de col·legis d’advocats de tot l’Estat) -i sobre aquest punt, en to de broma, no se n’ha fet gaire incidència- és que els advocats catalans, arribats a aquest extrem jocós, es van aixecar i van marxar (això sí, en to de broma). Don Gregorio va i deixa anar: “deixem que marxin els que han de marxar!” I tota la sala irromp, en to de broma, en un aplaudiment d’aprovació. No sé si s’hauran de disculpar tots els advocats espanyols o és que tots estan esperant que marxem i així potser podran recuperar els portuguesos (en to de broma).

7) He deixat per al final el comentari, en to de broma, de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys. Es contesta sol: m’hauria agradat que fa quatre anys, quan don Gregorio era alt comissionat per al Suport a les Víctimes del Terrorisme, es plantés després d’un atemptat i que, en to de broma, comentés davant els familiars de les víctimes els beneficis de bombardejar de tant en tant la població civil. Ep, en to de broma!

Gràcies, don Gregorio, però no s’escarrassi perquè no els caldrà deixar-nos marxar; quan ens vingui bé, marxarem! I vostè i els seus es quedaran amb el seu comte-duc perquè ara per ara, encara que volguessin, no ens podrien tornar a bombardejar.

Adéu-siau i gràcies!

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Abstenció en els pressupostos del 2012

Si no hi ha sorpreses d'última hora, avui hem fet una roda de premsa anunciant la nostra posició. En aquests moments de retallades pressupostàries, cal ser positius sense deixar de tenir una posició pròpia!:


Com havíem fet en els últims anys, pensem que des de l’oposició cal fer una tasca constructiva per a la ciutat. És clar que els pressupostos són obra de l’equip de govern que per això va ser legitimat a les urnes i, per tant, presenten els seus plantejaments bàsics que no són pas els d’ERC. Com en anys anteriors, hem plantejat una sèrie d’aspectes que han trobat una certa acollida en aquests pressupostos per part de l’equip de govern. Per aquest motiu, ERC ens abstindrem en la votació dels pressupostos comptant que, amb la nostra abstenció, no tenen cap obstacle per ser aprovats. Això no vol dir que hàgim arribat a cap acord de govern amb CiU, de la mateixa manera que no havíem arribat a acords globals amb el govern anterior del PSC:

1) No incrementar la pressió fiscal més enllà de l’IPC: els temps que corren són difícils per a tothom i no és moment d’afegir una càrrega a la ciutadania, encara que això impliqui haver de reduir el pressupost.
2) ERC havíem plantejat un Pla de treball sobre el Firal i l’illa del teatre que no s’inclourà en els pressupostos, però l’equip de govern ens ha confirmat la seva intenció de tirar endavant l’illa del teatre tan aviat com sigui possible.
3) Un cop aprovat pel Ple de l’Ajuntament d’Olot el projecte de senyalització dels espais de Memòria Històrica, d’acord amb les observacions dels tècnics del Memorial Democràtic, cal posar-hi fil a l’agulla. Hem demanat que hi hagi una partida dels pressupostos destinada a tal fi.
4) Reforma plaça Mercat: el pressupost dedicat a aquest espai no ha d’anar més enllà dels 900.000€ que s’havien reservat al llarg del 2011, i s’ha de fer d’acord amb els placers actuals. En tot cas, sembla que enguany no es podrà tirar endavant cap reforma.
5) Millores en l’estadi de futbol i en els camps del Morrot: pensem que toca invertir en el futbol. No ens hem acabat d’entendre en aquest punt, però sembla que l’equip de govern està buscant les subvencions per poder ampliar les instal·lacions del Morrot.
6) Pla de senyalització, il·luminació i millora de passos de vianant: aquí l’acord sí que ha estat absolut. En funció de les possibilitats pressupostàries, cal continuar treballant en aquest sentit.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Pep Mora


Ahir vaig tenir la immensa fortuna d’assistir a la inauguració de la nova sala d’assaig Pep Mora al Teatre Principal de la ciutat d’Olot, que havia organitzat l’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot.


M’ha agradat veure-hi tota la seva família i els seus amics implicats en l’acte. I les paraules d’en Joan, el nebot més gran que parlava per tots els que hauríem pogut ser una mica millors si haguéssim pogut seguir tenint l’exemple d’en Pep.

Jo vaig conèixer molt poc en Pep (de fet, sempre és poc el que coneixes de les grans persones); només el vaig tractar en tot allò que el vinculava al teatre de l’IB Montsacopa.

Llavors em va agradar molt; em va agradar moltíssim. Estic convençut que, encara avui, molts dels alumnes que van passar per les activitats extraescolars de teatre en deuen recordar moments irrepetibles.

Recordo un espectacle d’educació viària, quan tots els alumnes pujaven amb moto a l’Institut i el casc no era obligatori. Recordo una anada a Berga, a la mostra de teatre escolar. Sobretot, recordo el teatre Principal ple fins a la bandera, amb una representació de l’Òpera de tres rals. Segur que l’Èdgar, la Txell, en Marc, la Laura... deuen bona part del que són a representacions com aquella. I recordo alguna visita al gimnàs de l’Institut quan en Pep feia el seu taller de teatre. Em meravellava la manera com aconseguia que un nombrós grup d’estudiants es delís pel món de la representació.

Tot recordant en Pep, he pensat com seria avui en dia el teatre a la nostra ciutat... Però la vida és així: plena de cops de fortuna que malbaraten el futur. Cal que, els que encara podem, siguem positius i treballem per fer un demà millor.

No sé si a en Pep, vist el seu tarannà, li hauria agradat que la seva ciutat li dediqués una sala com aquesta, però és ben clar que Olot s’ha fet una mica més gran podent-ho fer!

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Jo confesso que Cabré em fascina


“ja no era enlloc”, i punt final!


Confesso que fa molts anys que sóc un fan de Jaume Cabré. Avui mateix he acabat de llegir la seva última novel·la. M’ha passat allò que passa quan una obra et captiva: vols arribar al final, però alhora tens una certa recança d’arribar-hi perquè saps que, quan hi arribis, ja s’haurà acabat!

Últimament, això m’havia passat llegint la darrera novel·la d’Umberto Eco. De fet, mentre anava llegint Cabré pensava que hi havia moltes coses que coincidien amb Eco. Sintetitzant molt, mentre El cementiri de Praga venia a ser el retrat de la societat europea del segle XIX; Jo confesso fa un pas endavant i, per a mi, representa la societat del XX.

He tingut la sort de presentar dues vegades Jaume Cabré a Olot en dos moments completament diferents. La primera vegada, compartint un bon dinar, em va comentar que estava acabant una novel·la sobre maquis. Enguany, vam tornar a compartir un berenar i em va donar la notícia que ja havia acabat la seva última novel·la que es publicaria pel setembre. Li vaig demanar de què anava i em va dir que no ho sabia ben bé. Vaig insistir sobre on passava i també em va comentar que tampoc no ho tenia clar... Un cop l’he llegida, entenc que no em va mentir pas, ni es va fer l’interessant... Transcorre per Europa, és clar!, però on?

Sense saber res de la novel·la, doncs, li vaig parlar d’Umberto Eco, i em va dir que no n’havia llegit les seves últimes obres. I me’l crec. Per tant, les semblances que hi trobo són coincidències, més que no pas influències. Diferències? En el fons, fan una anàlisi semblant del món i de com hem arribat fins on hem arribat. A El cementiri de Praga, però, el desllorigador ve a ser una falsificació, una gran mentida. A Jo confesso, en canvi, el centre és l’obsessió per una peça ben autèntica, un violí especial.

Entre tots dos, però, hi ha una gran diferència. Eco té el premi Nobel, Cabré no el té. Serà que un dels dos viu en un estat que li va en contra?

diumenge, 16 d’octubre del 2011

15 d'octubre, diada de Santa Teresa


15 d’octubre, diada de Santa Teresa, a trenc d’alba, en els glacis del castell de Montjuïc, la baluerna que amenaça i controla la ciutat, el President crida “per Catalunya!” mentre l’escamot d’afusellament executa la sentència contra tot un país.


Ahir va ser una jornada especial: 71 anys després d’aquella ignomínia, els companys de la federació comarcal d’ERC-Garrotxa vam organitzar una simbòlica ofrena floral al carrer de Lluís Companys, després d’una caminada des del monument “Als Vençuts”, d’Olot. D’aquesta manera subratllàvem la idea que potser alguns van guanyar una guerra, però no ens van aconseguir vèncer. La memòria del president roman i l’esperit de llibertat encara és més encès que llavors!

Com que van assassinar Companys perquè era president de Catalunya, teníem clar que aquest no podia ser només un acte de partit, de manera que el vam obrir a la participació de tothom. De totes les entitats, associacions i partits polítics. Agraeixo especialment la participació de la gent de VanDalmogàvers i dels Cors Joves-Flor de Fajol que van acabar de donar la dimensió que mereixia un acte, encara que senzill, molt emotiu.

Al vespre, cloenda del Congrés Regional de Girona de les JERC a la torre Malagrida d’Olot. Els joves de les JERC ens van convidar a un sopar que havien estat preparant al local de l’Associació de Veïns de Sant Roc (suposo que ja ho han fet, però aquí també vull subratllar el meu agraïment per la seva predisposició a cedir-ne el local). Vam poder compartir una estona agradable, especialment en el torn de preguntes que els joves van fer a Joan Puigcercós i a Joan Tardà.

Per cert, que ahir també vaig tenir ocasió de fullejar el número 200 del butlletí d’ERC, “Esquerra nacional”, i vaig tenir la sorpresa de trobar-hi la meva blocada sobre la immersió lingüística a la mateixa pàgina que l’article d’en Joan Puigcercós. Estic convençut que el pas endavant que ha fet el partit ha estat en bona part gràcies a la seva generositat. Quan siguem independents, algú haurà de recordar el paper determinant d’en Joan Puigcercós en aquest procés. De totes maneres, encara estic més convençut que en Joan tindrà moltes coses a dir en els pròxims anys.

divendres, 7 d’octubre del 2011

Rosa Regas, la "gauche divine" a la FES


Un any més, avui ha començat el cicle “Les veus de la societat” que organitza la Fundació d’Estudis Superiors d’Olot, ja veurem com acabarà però aquest és un altre tema (sobre el futur de la FES n’haurem de continuar parlant; de fet, ERC-Olot ja vam manifestar la nostra oposició a un possible “desmantellament” en la darrera reunió del seu Patronat).


Com sempre, comencem amb un bon cartell: la Rosa Regàs, una de les novel·listes més afalagades del país. El seu pas per la Biblioteca Nacional (d’Espanya, és clar) l’avala sobradament.

Com sempre, el Casal Marià era gairebé ple i, també com sempre, el públic ha xalat de valent amb la xerrada de la Rosa. Els detalls sobre la redacció de les seves novel·les segur que són un bon esquer per mantenir-ne l’interès.

El punt d’inflexió, però, ha arribat al final. En el torn de preguntes, va i al presentador (el també novel·lista Jordi Gálvez) se li acut fer una referència a la llengua en què escriu les seves novel·les.

I a la Rosa Regàs no se li acut res més que justificar el fet d’escriure en castellà afirmant que no sap escriure en català (bé, sí que en sap, però no tant com en castellà), i es justifica dient que ella no té la culpa que el franquisme abolís l’escola catalana, que a la universitat només llegís en castellà, que quan va entrar en el món editorial pràcticament només s’editava en castellà, que va marxar a fer de traductora en castellà, etc.

És a dir: en un tres i no res, s’ha carregat tots els escriptors catalans que, malgrat les dificultats del franquisme, van persistir en la defensa de la seva llengua, van aprendre com van poder a llegir i a escriure en català, i van mantenir la fidelitat a l’ús de la seva llengua malgrat les traves a l’hora de publicar. Sarsanedas, Cabré, Roig, Fuster, Monzó, Moncada, Espinàs, Benet, Marçal..., no existirien; i probablement no existiria la literatura catalana.

Però no només això: ha negat la possibilitat d’aprendre a escriure en un altre idioma. Ha negat Ionesco, Kundera, Oller, Nabókov...; tampoc no existirien. Curiosa manera de justificar-se i d’entendre el món (i, perquè quedi clar: no li nego la possibilitat d’escriure en castellà; ben al contrari: és la seva tria. El que no li accepto és que vulgui justificar la seva tria per les circumstàncies en comptes de dir: vaig triar el castellà i m’hi sento còmoda; i punt!).

Doncs això: la “gauche divine” encara cueja pels carrers de la capital i per la costa gironina.

diumenge, 2 d’octubre del 2011

1102011


Jornada històrica la del dia d’avui. I potser el capicua ens acabarà de portar la bona fortuna que necessitem la gent d’Esquerra i, de fet, tot el país per tenir el futur pròsper que ens mereixem.


En el Congrés Nacional de Girona, avui hem escollit la nova executiva del partit, amb l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira al capdavant.

La veritat és que ha estat un Congrés modèlic, excel·lent. Amb els punts àlgids dels informes del President (Joan Puigcercós) i el Secretari (Joan Ridao) sortints, i el President i la Secretària entrants.

Com sempre, m’ha sorprès quan he arribat a casa que no tothom s’ha assabentat de què anava la cosa, especialment els que n’havien de comunicar els continguts amb fidelitat informativa. Per exemple, davant les informacions sobre un hipotètic gir cap al centre, la Marta Rovira ha hagut de sortir al pas citant un comentari de Joan Tardà (el conseller nacional més votat en el Congrés): “En tot cas, hem fet un gir ideològic de 360º; és a dir: som on érem!”

Brillants, molt brillants, els discursos d’en Puigcercós i d’en Ridao. I brillant l’agraïment de la militància, amb sengles ovacions, llargues i efusives. El partit mai no els podrà estar prou agraït!

I més brillant encara el discurs del nou president. Emotiu, sobretot emotiu, però especialment ric i captivador. N’hi havia que demanaven on era el “telepromter” perquè l’Oriol parlava i parlava amb la mirada fita a l’horitzó, i potser amb alguna llagrimeta als ulls com bona part dels militants presents, i seguia el fil del discurs sense vacil·lacions.

En una ceguesa imperdonable, algú ha volgut informar que hi ha mancat les abraçades. Sisplau!, que algú els passi la foto dels dos presidents (Puigcercós-Junqueras) fonent-se plens de joia.

Pel que fa a la Garrotxa, felicitacions a la Meius Ferrés que formarà part de la nova executiva nacional. A més, tant l’Elisenda Paluzie com jo mateix, revalidem la nostra presència al Consell Nacional d’Esquerra.

Però encara m’ha agradat més que l’Oriol hagi tancat el Congrés amb una referència a en Xavier Vendrell: “us estimo”, va dir en una de les seves últimes conferències. Per cert, que he tingut el plaer de saludar-lo personalment i de felicitar-lo en sortir del Congrés.

Malgrat les distorsions, doncs, el capicua ens portarà sort!