Estellés: regal de Nadal de l'INS Montsacopa

Ja va sent tradició que, quan arriba el desembre, esperem neguitosos per veure quina ens haurà preparat enguany en Càndid!

Efectivament, cada any, per aquestes dates, en Càndid Sempere (que en la classificació planiana d’”amics, coneguts i saludats” tinc el goig de comptar entre els amics des de fa una colla d’anys...) ha preparat un recital exquisit amb els seus alumnes de l’Institut Montsacopa.

Només ell sap (bé, ell i en Vicenç –a qui dedicaré una propera entrada- i en Joan Josep, i aquells que s’han trobat altres vegades en aquestes circumstàncies) les hores de dedicació, d’esforç i de treball que comporta preparar un recital com el que ens presenten.

No és fàcil interessar els alumnes per la lectura, i més difícil encara és interessar-los per la poesia i que tinguin ganes de recitar-ne en públic. Però en Càndid aconsegueix cada any que una bona colla de joves dediquin moltes hores a preparar el recital i es decideixin a sortir a l’escenari per dir el seu poema. Com pot ser que “els que manen” no vegin que aquest és el camí? Com pot ser que, quan es plantegen maneres de recuperar l’interès per la lectura entre els joves, els nostres dirigents no s’adrecin a professors com en Càndid perquè els expliqui quin és el camí? Com pot ser que acabin tenint la brillant idea que, si els alumnes no llegeixen –segons diuen ells-, la manera que ho facin sigui obligar-los a llegir pàgines i pàgines, i prou?

Enguany, en Càndid s’ha atrevit a oferir-nos textos d’un compatriota seu, en Vicent Andrés Estellés; un poeta difícil però alhora proper, que els seus alumnes ens han presentat d’una manera excel·lent. Em permeto de transcriure, a manera d’exemple, un desig des de l’Horta: “M’aclame a tu”:

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
seguix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany, 

el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!