Com que començo a tenir una edat que
em permet estar curat d’espants, ja no em sorprèn gens que encara hi hagi
intel·lectuals que repeteixin els tòpics més tronats de la imaginació
historicoliterària romàntica, com el que defensa que el sentiment nacional va
néixer amb el Nou Règim.
Això m’ha tornat a venir al cap
després d’assistir a la meravellosa xerrada (diria que gairebé monòleg
artístic) d’en Jordi Llovet, il·lustre professor (també jo en vaig ser un dels
afortunats a la recordada Universitat de Barcelona), com a cloenda del cicle
“Les Veus de la Societat” (esperem que no acabi sent l’últim!).
Llovet és un erudit excepcional,
gran professor d’estètica i de crítica literària. Ara: com tothom, fins i tot
els més grans dels més grans, té les seves coses..., i algunes afirmacions més
que opinables (però bé: el joc és aquest i segur que ell mateix hi està
completament d’acord!).
En la seva xerrada, vaig trobar poc
encertat retrobar aquella idea a què em referia més amunt. Segons Llovet, la
idea de “pàtria” d’un pagès de l’Empordà, per exemple, era la seva casa i la
seva família, el seu veïnat i, com a molt, la seva comarca. Segons ell, això
era així fins al segle XIX, l’època dels nacionalismes.
Entenc que als imperialistes
vuitcentistes els interessi afirmar la seva existència plantejant el tema
d’aquesta manera: a ningú se li escapa que la idea nacional d’Espanya, Itàlia,
França o Alemanya, tal com la defensen alguns avui en dia, comença en aquesta
època. Però no pas, evidentment, la de les nacions més antigues.
A ningú no se li pot escapar que des
que l’Empordà és Empordà, el pagès empordanès té clar quins són “els seus” i
qui són “els altres”. Una concepció del món que, si voleu simplificant,
correspondria aproximadament a aquella idea que va escriure un altre pagès de
l’Empordà, Josep Pla, que defensava que la seva pàtria era allà on quan ell
deia “Bon dia!”, li contestaven “Bon dia!”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada