És molt senzill: digueu-li independència!

D’un temps ençà, quan el suport a la independència en el nostre país és més i més alt a cada greuge rebut, ens assalten dubtes sobre el futur, sobre l’organització política que volem.

Avui mateix, en Toni Soler, una ploma ben autoritzada, gens donada a la feblesa, s’hi refereix en el seu article setmanal a l’Ara. Defensa que no ens quedem en conceptes que poden provocar rebuig i que, en canvi, ens centrem en allò que tots volem. Diu: “Crec que tots sabem a què aspirem: presència directa a Brussel·les, hisenda pròpia, gestió de grans infraestructures, control sobre el nostre estat del benestar... i seleccions esportives (això és més important del que sembla, i per això costarà molt d’assolir). Aquests són els objectius que demanen el nostre esforç. I no ens hem de deixar distreure pel format, el camí ni el nom de la cosa.”

Soler parteix del fet que cal evitar una “ruptura emocional amb Espanya, que d’altra banda molts catalans no desitgen”.

Però és que aquest és precisament el problema. Espanya s’ha construït administrativament, políticament, contra tot allò que no és espanyol (imposant la seva idea d’Espanya i defensant-la contra les ingerències estrangeres) i això va contra la dinàmica del món actual: els països, els estats, avui en dia no es construeixen “en contra” dels altres, sinó “a favor” de l’harmonia i la col·laboració.

Els catalans som prou capaços d’ensenyar al món que les fronteres estatals no representen cap “ruptura emocional”; ben al contrari: la millor manera d’encarar un futur d’harmonia entre Catalunya i Espanya és la independència. Els catalans no volem cap “ruptura emocional” amb Espanya, només volem allò que sintetitza la cita d’en Toni Soler: en diem independència política. El fet de ser un estat independent, no ens retornarà a l’Edat Mitjana (com vol el ministre Montoro) sinó que ens situarà en el món en igualtat amb les altres nacions europees. No volem ser més ni menys que els altres, i volem viure en harmonia (sobretot “emocional”) amb tot el món, i especialment amb Espanya. En definitiva, els catalans que també se sentin espanyols no han de tenir cap inconvenient emocional en una Catalunya independent. Al contrari: la nostra independència política els permetrà mantenir els seus lligams emocionals amb Espanya, però no des de la imposició sinó des de la llibertat. Però ens hi hem de posar amb fermesa, perquè el temps se’ns acaba.

Ho diu també en l’Ara d’avui la rectora de la UOC, Imma Tubella: “ I aquesta és la gran pregunta. Sabem realment el que volem? Tenim encara un bri de confiança en nosaltres mateixos? Jo accepto que anys d’humiliació i enganys hagin debilitat la nostra voluntat, però som un poble avesat a situacions difícils i vull creure que ens queda alè per a la darrera embranzida. Subratllo la darrera embranzida perquè estic segura que no ens queda ni gaire més força ni gaire més temps.”

Ple d'abril: +Europa

Ja es veia venir que aquest Ple, encara que semblava contenir pocs punts en l’ordre del dia, acabaria sent un dels més llargs que hem viscut: acabàvem passades les 10 del vespre!

Ens vam entretenir una mica en el punt a què fa referència el títol de l’entrada. Bé, de fet, va ser per la intervenció d’ERC. Es tractava d’aprovar una declaració de suport a la idea d’Europa, però nosaltres vam observar que no hi havia cap referència ni a Catalunya, ni als catalans, ni al català. I, és clar, volem ser europeus, però també volem que se’ns reconegui la nostra existència, la nostra personalitat, i que puguem utilitzar la nostra llengua (per cert, PP i PSOE són els principals impediments perquè el català s’utilitzi amb normalitat a Europa). No em vaig poder estar de fer-ho notar.

En el torn de les mocions, ens vam entretenir prou perquè els temes ho valien. En primer lloc, vam debatre la moció de suport a l’Espai de Creació Contemporània. Com que ERC sempre hem manifestat que ens hem oposat al tancament i a l’acomiadament del seu director, en David Santaeulària, no hi havia dubtes en la nostra posició. El PSC també ho havia fet, així que calia esperar a veure què farien els altres grups. El PP es va mostrar a favor de la moció, però PxC es va abstenir, amb la qual cosa el vot en contra de l’equip de govern (CiU-RCat) va ser suficient perquè la moció no prosperés. Esperem que, com es va comentar al llarg del debat, se segueixin explorant totes les possibilitats per poder trobar alguna solució a la continuïtat d’aquesta àrea.

L’altre punt que va generar un interessant debat va ser la moció presentada per ApG en defensa de la llengua catalana a les illes Balears. La Júlia Sala (PP) va defensar que el seu partit no estava en contra del català, però que l’obligació de coneixement de la llengua pot frenar l’accés a la funció pública i, en aquests moments de crisi, calia afavorir l’accés al treball. És clar, no em vaig poder estar de contestar! Que el català sigui una “nosa” per accedir al mercat laboral és una burla a la intel·ligència, com ho demostra el fet que a ningú no li passa pel cap que el castellà no sigui un requisit per accedir a la funció pública. Els ciutadans dels territoris dels Països Catalans tenen dret a ser atesos en la llengua oficial que desitgin i, per tant, cal que els funcionaris dominin la llengua catalana per poder atendre’ls com cal. És més: allò que el PP ha impulsat a les illes Balears és fàcil que sigui una prova per imposar-ho al País Valencià i al Principat. O sigui: cal estar-ne amatents i preparar-ne la defensa. Tots els grups vam votar a favor de la moció, excepte el PP que va votar-hi en contra, i PxC que es va abstenir.

El darrer punt era la renúncia del portaveu de PxC, Moisès Font. Els diversos grups vam agrair la feina que en Moisès ha fet al llarg d’aquests cinc anys, i la mesura que ha caracteritzat les seves intervencions. Vam lloar la falta de crispació política que caracteritza el consistori olotí i la voluntat dels diversos grups de defensar les seves idees sense entrar en picabaralles eixorques. Esperem que continuï sent així.

En el torn de preguntes, la Clara Casanovas va demanar sobre el volum de les proves de so de cares a l’1 de maig. L’Estanis va respondre que també ho havia observat i que la megafonia estaria a un volum perfectament adequat per a l’esdeveniment.

En fi, i moltes coses més, que m’estalvio.

Esteve Miralles x Sant Jordi

Dissabte, lliurament dels premis Ciutat d’Olot de literatura. És temps de crisi i només donem els premis de narrativa i de poesia.

Ja fa nou anys que el de poesia està dedicat a reculls d’haikús... Sempre m’he preguntat com és que l’haikú té l’atractiu que té i no pas els sonets, les sextines o les seguidilles... Però es veu que s’han presentat més de cent reculls d’haikús i, per tant, els poetes d’aquest país desitgen una “llarga vida a l’haikú” i no seré jo qui hi posi pegues...

La sorpresa de la vetllada, però, em va venir del premi de narrativa Marian Vayreda: en Carles Batlle (quin luxe per al jurat, al costat de la Mita Casacuberta!) diu les paraules màgiques “and the winner is...” Esteve Miralles!

Caram! Havíem fet la carrera junts i ja llavors l’admirava. Més encara quan va treure el número 1 de les oposicions d’agregat de Batxillerat que vam passar alhora. Li he llegit el poc que ha publicat per la seva vàlua, l’Esteve no és gaire prolix, que diguem.

Feia anys que no ens vèiem fins que el lamentable accident d’en David Vilaseca ens va reunir en el senzill però intens homenatge que li vam oferir els companys de Facultat a l’edifici de la Universitat de Barcelona. I ara la literatura fa que el pugui retrobar a Olot.

Ja estic desitjant llegir el dietari amb què ha obtingut el Marian Vayreda, mentrestant us recomano per aquest Sant Jordi la novel·la que va publicar ja fa una colla d’anys, Núvols com, i, si no la trobeu, benvinguda serà, també com a homenatge, la novel·la d’en David Vilaseca que va obtenir l’Andròmina del 2007, L’aprenentatge de la soledat.

Qui diu que no som vius?

Secret sota greda

Tret de sortida a Olot dels actes literaris de Sant Jordi. És clar que, si tots els dies són com aquest, no donarem pas a l’abast...

Triple coincidència: la M. Mercè Roca presentava la seva última novel·la a la llibreria Dòria; l’”Olot, temps de paraules” portava en Jordi Soler a la nostra ciutat; i, finalment, en Miquel Casas presentava la seva primera novel·la.

Com sempre, com que no tenim el do d’ubiqüitat, hem hagut de triar i, en aquest cas, m’he decantat per l’olotí.

Tinc el goig de mantenir una certa amistat amb en Miquel des dels seus temps de president del Club de Patinatge Artístic Olot i em feia gràcia assistir a la presentació de la novel·la. És clar que m’ha sabut greu no poder anar als altres actes, però el món és així...

Bona presentació: amb el teatre dels Catòlics ple de gom a gom i més, els germans Colom han començat “fent de les seves”, l’Àngel Claramonte ha fet una introducció a la novel·la negra, i en Quim Monturiol ens ha acostat a les anècdotes creatives d’en Miquel. Finalment, el mateix Miquel Casas ha acabat presentant la seva novel·la.

Ja tinc ganes de tenir temps per poder-la llegir: es veu que, a banda de sortir tot de llocs típics d’Olot, també hi podrem trobar molts personatges singulars de la nostra ciutat.

Segur que és tot un èxit d’aquest Sant Jordi.

Salut, Terribas!

Com que jo no tinc una visió privilegiada i directa de la situació, només puc parlar per impressions i per això mateix miraré de ser breu, molt breu.

Resulta que finalment algú s’ha posat d’acord per fer una reforma del consell de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, en què un del PP ocuparà la vicepresidència i, a més, només hi haurà gent posada per CiU i pel PSC. Visca la pluralitat!

Resulta que aquells que manen ara, amb el consens dels que tenen el poder de decisió a Madrit, havien criticat del dret i del revés la llei de la Corporació. Més que res per allò de “fer oposició” i de “fot-li que alguna cosa queda...”

I ara resulta que volen canviar la directora de TV3 per en Ramon Rovira (que sembla ser que s’està guanyant la vida molt bé en el consell directiu de Banc de Sabadell).

El govern dels millors... M’ho explicaran com voldran, però jo seguiré tenint el mateix dubte: hi ha algú millor que la Mònica Terribas per dirigir TV3? Una persona que no només ha demostrat la seva llibertat de decisió, sinó que en els sis anys que porta com a directora ha aconseguit mantenir el lideratge de TV3 malgrat les retallades? Que ha lluitat contra la supressió de la publicitat per poder garantir uns mitjans públics de qualitat, que puguin competir amb igualtat de condicions i sense que li costin una picossada al contribuent?

Doncs bé, com que a la Terribas la van posar en temps de l’heptenni negre del “tripartit”, el govern dels millors se l’ha de carregar per posar-hi “un dels seus”. Pobre Ramon Rovira! Haver de mantenir la qualitat de TV3 en les condicions que li arribaran!

I no patiu pel futur de la Terribas: no només és professora de la UPF, sinó que amb la seva capacitat s’obrirà camí allà on vulgui, però els catalans la trobarem a faltar molt i molt.

Torna l'Abril, temps de paraules

Aquest vespre, vetlla de la Diada de la República Catalana, ha començat un nou cicle organitzat per l’ICCO.

Com sempre, un planter de grans escriptors vindran a Olot, tot un luxe per a la ciutat poder comptar amb Jordi Soler, Javier Cercas, Jorge Edwards i Kirmen Uribe. Avui, una vintena d’olotins hem assistit a la xerrada inaugural del cicle que ha anat a càrrec de Toni Sala, presentat per Jordi Gálvez.

Una vintena són molts per justificar la inversió municipal? Jo penso que sí: les administracions tenen l’obligació de difondre la cultura, encara que de vegades el seguiment no sempre sigui massiu. (Aprofito per reclamar la necessitat d’un cicle, com “Les Veus de la Societat”, que duri tot l’any, no només durant el mes d’abril, com he subratllat en algun altre apunt d’aquest bloc).

Avui, a més, cal comptar amb la “contraprogramació” habitual en els actes olotins. Com passa sovint –o gairebé sempre-, la xerrada d’en Toni Sala coincidia amb un dels ponents més atractius del cicle del PEHOC sobre economia: Martí Anglada. Segur que s’ha endut molt de públic potencial de la xerrada d’en Sala. En tot cas, jo he hagut de triar i m’he decantat per la literatura, ni que sigui per vocació.

De fet, d’entrada, en Toni Sala no és “sant de la meva devoció”. Perquè li he llegit un parell de llibres que no m’han acabat de fer el pes (encara que tingués el Premi Nacional de Literatura) i perquè va escriure un llibre que pretenia ser il·lustratiu sobre la situació de l’ensenyament secundari a Catalunya, quan en realitat era una teràpia d’una frustració personal, penso jo... Això deixant de banda si, personalment, m’agrada més o menys el sistema educatiu que tenim...

O sigui que la xerrada d’avui no m’ha decebut perquè, ho reconec, tampoc no n’esperava gaire res: en Toni Sala ha estat dispers, superficial, inconnex... En fi: poc interessant, des del meu punt de vista. Fins al punt de caure en el recurs fàcil. Ja fa uns quants anys que retrobem un recurs paral·lel al d’aquell que no sap què dir però que, si critica els catalans, té clar que a Espanya tindrà claca. Com deia, ja fa uns anys que, quan el ponent no sap què dir, surt amb la crítica fàcil “als polítics”... I tothom content! Perquè tothom té clar que “els polítics” són el dimoni.

És que no s’adonen que el comentari fàcil contra “els polítics” només aconsegueix perpetuar un sistema que és el que, en teoria, volen criticar? Jo sempre dic el mateix: si els polítics que hi ha no t’agraden, posa-t’hi i intenta fer-ho millor.

Però no tinc gaire èxit...

Llanos de Luna i la discrimació fiscal

Ens hi posem? Uf!, quina mandra, va dir ell...

Ara resulta que la deixeble avançada de la Camacho va i esmena la plana de tots els economistes del món mundial i vaticina que Catalunya seria moooolt pobra si s’independitzés d’Espanya...

Jo no me’n recordo, però es veu que ja era la pera quan feia de diputada al Parlament des de les files del PP. De fet, després de voler sembrar d’estanqueres totes les places catalanes, d’aquesta noia es podia esperar tot i més!

I, és clar, segons la tal Llanos, els 16.000M€ que els catalans regalem anualment  als espanyols estan molt ben invertits, perquè així podem seguir formant part d’Espanya, un Estat que ens estima i que ens enriqueix. El seu argument es basa en el fet que la Catalunya independent no podria incorporar-se a la Unió Europea...

I, és clar, la tal Llanos es pensa que la Merkel és tonta. Que no té clar que si Espanya encara no ha fet fallida és gràcies a l’espoli català i que els catalans l’acceptem abaixant el cap. Potser es pensa que els 16.000M€ que els regalem els catalans, després de la independència de Catalunya, els els donarien tan graciosament els alemanys...

Bé, però imaginem que és així i que Llanos de Luna té raó. Imaginem per un moment que la Catalunya independent fos més pobra. Es pensa que amb això els catalans deixarem de voler ser independents?

Vaja, posats a fer, jo no he sentit cap espanyol que vulgui ser alemany, no? Si els espanyols, compatriotes de la Llanos, fossin alemanys, serien molt més rics, no? I, tot i així, no només no volen ser alemanys, sinó que es gasten els pocs diners que ens prenen als catalans per fer AVEs que no van enlloc, mantenir els gloriós exèrcit, patrocinar els grans esportistes, intentar dilapidar l’erari públic amb les olimpíades...

Però, per més “inri”, va i resulta que la kapo Camacho esmena la plana a la Llanos i diu que ella negociarà directament amb el govern espanyol el nou pacte fiscal; amb la qual cosa reconeix implícitament el tracte perjudicial per als catalans. Ara: no sé per què però em penso que, si deixem sola la Camacho, el pacte anirà en el sentit “que no paguin els votants del PP, o que els espanyols que viuen a Catalunya no se sentin discriminats fiscalment respecte a la resta d’espanyols; en tot cas, que paguin els catalans que se sentin “només” catalans...” O alguna cosa per l’estil.

En fi, històries de Setmana Santa...

Josep Murlà: "Ales a la Cultura"

Hi ha moments en la vida que són especialment entranyables, que mereixen que en mantinguem el record, però sobretot la tranquil·litat d’esperit; aquests moments s’esdevenen poques vegades, però quan gent de diverses tendències, de diverses procedències ideològiques, respon unànimement es produeix l’instant màgic en què sembla que tot s’atura, en què no hi ha res a dir. Per què hem de debatre, per què ens hem de posicionar, quan tots hi estem d’acord!

Això no és que passés en la decisió de lliurar les “Ales a la Cultura” a en Josep Murlà. És que abans que passés ja hi estàvem tots d’acord. De fet, qui a Olot no pot estar d’acord amb aquest reconeixement. No només sobradament merescut, sinó que qualsevol tipus de reconeixement a en Josep Murlà per part de la societat olotina s’ha de quedar curt per força.

En Josep Murlà és d’aquells erudits discrets, d’aquelles persones que s’ha fet treballant, traient hores i hores d’allà on fos, però que sobretot no ha volgut estar mai en el punt de mira dels focus. Algú podria retreure la seva manca de formació acadèmica, la seva formació autodidacta. Però en el seu cas és evident que aquest és un valor afegit, és un mèrit encara més gran que hagi arribat a un grau d’anàlisi tan exquisit sense haver passat per les aules universitàries.

I és que en Josep Murlà, des del respecte, és un gran exemple que els títols i la formació acadèmica no ho són tot, ni de bon tros. Aquell qui s’ho pensi s’erra de mig a mig. No caiem, però, en el pol oposat: és clar que la manca de formació universitària no pot ser un mèrit per si mateixa. Ben al contrari: en Josep Murlà ha tingut el mèrit personal de superar aquest fet a base d’entrega, de dedicació i, sobretot, d’humilitat.

Els seus estudis de tota mena sobre la història de la Garrotxa l’avalen amb escreix. Si cap historiador vol endinsar-se en temes olotins, de ben segur que anirà a parar inevitablement a algun dels estudis d’en Murlà.

Unes Ales, doncs, ben merescudes.