dilluns, 23 d’abril del 2012

Esteve Miralles x Sant Jordi


Dissabte, lliurament dels premis Ciutat d’Olot de literatura. És temps de crisi i només donem els premis de narrativa i de poesia.


Ja fa nou anys que el de poesia està dedicat a reculls d’haikús... Sempre m’he preguntat com és que l’haikú té l’atractiu que té i no pas els sonets, les sextines o les seguidilles... Però es veu que s’han presentat més de cent reculls d’haikús i, per tant, els poetes d’aquest país desitgen una “llarga vida a l’haikú” i no seré jo qui hi posi pegues...

La sorpresa de la vetllada, però, em va venir del premi de narrativa Marian Vayreda: en Carles Batlle (quin luxe per al jurat, al costat de la Mita Casacuberta!) diu les paraules màgiques “and the winner is...” Esteve Miralles!

Caram! Havíem fet la carrera junts i ja llavors l’admirava. Més encara quan va treure el número 1 de les oposicions d’agregat de Batxillerat que vam passar alhora. Li he llegit el poc que ha publicat per la seva vàlua, l’Esteve no és gaire prolix, que diguem.

Feia anys que no ens vèiem fins que el lamentable accident d’en David Vilaseca ens va reunir en el senzill però intens homenatge que li vam oferir els companys de Facultat a l’edifici de la Universitat de Barcelona. I ara la literatura fa que el pugui retrobar a Olot.

Ja estic desitjant llegir el dietari amb què ha obtingut el Marian Vayreda, mentrestant us recomano per aquest Sant Jordi la novel·la que va publicar ja fa una colla d’anys, Núvols com, i, si no la trobeu, benvinguda serà, també com a homenatge, la novel·la d’en David Vilaseca que va obtenir l’Andròmina del 2007, L’aprenentatge de la soledat.

Qui diu que no som vius?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada