Ahir vam tenir a Olot el goig d’escoltar
durant dues hores una de les millors reflexions sobre la independència de
Catalunya que he sentit mai. De fet, la qualitat estava més que assegurada. En
Tresserras va arribar a la conselleria de cultura de la Generalitat de
Catalunya com a independent, encara que més endavant va acabar afiliant-se a
Esquerra Republicana de Catalunya. És d’aquelles persones que tenen un discurs
tan diàfan, una visió de futur tan clara, que la capacitat de convicció sobre els qui l’escolten és espectacular.
Tan espectacular, que m’ha acabat de
convèncer d’una evolució ideològica que jo mateix havia començat a tenir en els
últims mesos. Alguna vegada havia escrit que cal assegurar la unitat dels
independentistes en primer lloc i que després ja parlaríem de com havia de ser
l’Estat català. Més que res perquè confiava en la possibilitat de la
independència de Catalunya, però la veia encara relativament llunyana.
La situació actual, l’evolució
ideològica del poble de Catalunya, les darreres enquestes, però, ens marquen
que aquest procés es pot accelerar de manera imminent. I és aquí on el discurs
d’en Tresserras convenç. No podem esperar que la independència ens caigui com
el mannà del cel i que ens agafi desprevinguts com l’adveniment de la República
a Macià-Companys. Cal que estiguem preparats.
Segons Tresserras, cal que, des de
la nació, construïm aquests tres pilars que ens portaran a l’Estat: 1) un
entramat jurídic, constitucional, que ens permetrà conèixer quin país volem
ser, que acabarà d’obrir els ulls a aquells que encara no n’estan prou
convençuts. 2) una estructura institucional basada en el suport social: volem
un Estat que sigui decisió de tot el poble i que sigui prou integrador perquè
tot aquell que ho vulgui hi pugui pertànyer; és la nova visió exemplar de l’Estat
integrador. I 3) una acció diplomàtica que ens garanteixi el suport del món a
la constitució del nou Estat: Catalunya té un paper decisiu en l’Europa futura
perquè, per les dimensions, no és enemic de ningú i alhora en pot ser un pol de
dinamització.
Per una vegada, estic en part d’acord
amb les interpretacions espanyoles d’en Josep Antoni Duran i Lleida: D’acord,
un 51% votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència; però
només un 34% s’estima més un Estat propi, o sigui que un 60% preferiria seguir
formant part de l’Estat espanyol (un 6% no s’hi pronuncia). Cal molta pedagogia
per explicar-ho, cal tenir clar quin Estat construirem perquè aquests percentatges
segueixin canviant, perquè representin una majoria absoluta els catalans que
aposten voluntàriament per l’Estat propi.
Ens falta poc, ho tenim a tocar,
però encara haurem de treballar-hi molt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada