Sí, ja fa vint anys de la terrible
“Operació Garzón” contra l’independentisme català. S’acostaven les olimpíades i
calia posar la por al cos al moviment d’alliberament nacional, no fos cas que
el món s’acabés assabentant de la veritat que amagava la “modèlica transició”
espanyola.
Dels desastres d’aquella època, n’hi
ha uns quants que han estat coberts per la pols de la història a causa d’una
certa “omertà” que domina el Regne d’Espanya des del “fracassat” cop d’estat
d’en Tejero: ningú no vol recordar els GAL, ningú no vol recordar les amnisties
als colpistes, ningú vol saber res de Mr. X, ningú no vol recordar l’Operació
Garzón...
I el cas és que sempre que surt el
tema em va al cap el cas d’un company que coneixia personalment de la Facultat
de Filologia. I penso que podia haver estat jo, que em podia haver tocat a mi
si hagués estat en el lloc inadequat en el moment inoportú.
Perquè, com Maquiavel, només van
tenir en compte l’objectiu i no van mirar res més. Es tractava d’escarmentar
l’independentisme. En van “caçar” gairebé una cinquantena, i els van torturar. Els
pocs condemnats van ser indultats poc després: el 1996 ja no en quedava cap a
presó. Però el mal ja estava fet; l’objectiu, acomplert. Més endavant, els
tribunals europeus van acabar condemnant l’Estat espanyol per aquests fets,
però el cop a l’independentisme va ser dur, tan dur que va costar molts anys
d’aixecar-nos.
I, sobretot, el mal físic i
psicològic als reprimits de l’Operació Garzón va ser per tota la vida. Només
faltaria que el país no els volgués recordar, que Catalunya no els homenatgés.
Mai no us podrem agrair prou el
vostre patiment.
Gràcies, Zeba! No m’he pogut esperar
a demà, a l’estrena del documental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada