Radicals!

Doncs sí: radicalment independentistes. La qual cosa només vol dir que, d’una manera pacífica i democràtica, assolirem la llibertat del nostre poble. No hi ha qui ens guanyi a ser radicals en això.

El sentit violent del terme no va amb nosaltres. Ni volem barallar-nos amb ningú, ni volem destrossar res de res, ni ens agrada solucionar les coses amb violència.

Aquesta Diada, un milió i mig de catalans hem passejat pels carrers de Barcelona per reclamar la independència de Catalunya. Radicalment! La resta, no va amb nosaltres.

I, mentrestant, enllà de les nostres fronteres, des de la resta de la península, no n’han fet ni més ni menys: els telenotícies de la televisió pública n’informen tangencialment, els ministres de l’Estat no en volen parlar, els tertulians més estrafolaris tornen a treure el sant Crist: per als catalans, ni aigua!

I ho veuen, però no entenen res de res...

I l’endemà el ministre de (in)cultura i (des)educació diu que té un pla d’exàmens nacionals perquè tots els espanyols passin pel mateix sedàs. I el ministre d’exteriors (!) espanyol ens diu que el que demanen aquesta gent és una cosa del segle XX o pitjor, del XIX! Però no es vol adonar que la seva Espanya és del XVIII, que ja el segle XIX van viure sense adonar-se’n un 1898, i que mai no han tingut clar què vol dir democràcia. La seva Espanya del segle XXI és la que no accepta la veu del carrer; la que nega els referèndums democràtics; la que empresona i il·legalitza polítics, partits i periodistes; la que censura i manipula la informació des de la televisió pública; la que vol difondre la tortura dels animals entre els més joves; la que ha canviat el vell eslògan de l’”España, Una” pel de “mejor todos juntos”; la que escolta impertèrrita: “Cataluña pide, y Extremadura paga!”...

Perdó!: només en volem baixar... Gràcies!

President: faci el que s’ha de fer.