Després de moltes setmanes, he pogut
tenir una mica de temps per analitzar aquests mesos històrics que vivim. I
hauríem d’estar molt i molt engrescats per formar part d’aquests moments
decisius.
El poble de Catalunya ho ha vist
clar: l’únic camí és la independència. N’ha arribat l’hora definitiva.
Com he dit moltes vegades, no només
és un procés necessari sinó que serà un procés bo per a tothom: especialment,
per als catalans; però també per als espanyols i, fins i tot, per a tots els
europeus.
Ningú havia dit que seria bufar i
fer ampolles. Cal tenir presents moltes situacions delicades, cal preveure com
se solucionaran tots els temes que han d’anar sortint, cal tenir resposta per a
tot perquè no es generi un col·lapse; però el procés ha de seguir,
inevitablement, per sort.
I la clau de volta de tot plegat és
que la independència és l’únic camí que garanteix la continuïtat dels catalans
com a col·lectiu, com a poble. Potser no ho vol repetir, però ho va afirmar el
mateix Jordi Pujol. Ara que comença a haver-hi un sector de la ciutadania que
comença a dubtar, probablement per motius bàsicament econòmics o de xantatge
personal, és quan no ens han de tremolar les cames i ho hem de tenir ben
present.
Potser no tots els espanyols són
iguals, però la majoria estan convençuts que voldrien allò que només ha gosat
verbalitzar el ministre Wert: l’objectiu és espanyolitzar els nens catalans, i
això només vol dir “castellanitzar-los”, acabar l’obra que s’havien imposat Felip
V i, abans, Felip IV. Si no ens castellanitzem, no els servim.
Algú objectarà que no és així, que
aquests són els espanyols de dretes (per cert, els que guanyen totes les
eleccions a Espanya en els últims anys), que hi ha uns espanyols progressistes
que ens entenen i tal... Potser sí, però la gran majoria no són així.
Avui mateix, llegeixo l’entrevista a
l’Ana Pastor (periodista que passa per ser d’allò més progre) de l’Ara. Declaracions en la línia del
folklorisme franquista: “Europa ha dit que no és possible i, per tant, no és possible;
no hi ha debat en el dret a decidir: jo tinc una Catalunya que forma part d’Espanya
i que m’encanta, Ferran Adrià, els germans Roca, etc.”
Quan els espanyols, fins i tot els
més progressistes, pensen en Catalunya, només ho fan com un membre intrínsecament
espanyol. No entenen que aquí tenim una cultura, una llengua, una tradició,
unes organitzacions socials, uns àmbits propis de lleure, una manera de fer que
és la nostra i volem tenir la capacitat legal de regular-ho.
Els espanyols no entenen què
significava l’”autonomia” que els catalans defensaven en la transició, perquè
per a ells Catalunya només són les províncies del nord-est, com Ceuta i Melilla
són les places africanes. La permanència a Espanya significarà un nou Decret de
Nova Planta: la castellanització de les províncies rebels. És el projecte de la
FAES, però és el mateix projecte del PSOE, que no accepta que el PSC sigui un
partit diferent ni que pugui votar diferent. Ja m’explicaran què és per a ells
això que en diuen federalisme...
Si volem sobreviure com a poble,
tenim pressa. No hi ha altre camí i ha arribat l’hora que havien esperat tots
els nostres avantpassats després de la rastellera de derrotes que van patir.
Ara no els podem fallar! Vénen unes setmanes decisives en què el govern
espanyol ens collarà fins on podrà i després ens ensenyarà la pastanaga; uns
mesos decisius en què els polítics catalans que tenen alguna cosa per amagar
començaran a fer el ronso; unes hores finals en què ens vindran tots els
dubtes, però ara és el moment: hem lluitat per arribar-hi i no defallirem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada