La independència no és (només) d'esquerres

Un dels elements que subratlla especialment l’estudi Catalunya, un pas endavant, signat pel trio integrant del col·lectiu El pati descobert, i reiterat per Toni Rodon i Marc Sanjaume en la xerrada que va organitzar ERC-Olot i que vaig tenir el plaer de presentar, és la transversalitat política de l’independentisme a casa nostra.

Ells subratllaven que, a diferència del que passa en altres nacions, com el Quebec o Escòcia, no hi ha un únic partit que treballi per la independència, sinó que l’independentisme ha acabat sent un moviment que defensen partits de tot l’espectre parlamentari, des de la dreta a l’extrema esquerra.

Durant molts anys, l’independentisme ha estat patrimoni d’ERC i de l’esquerra extraparlamentària. De manera que ERC, encara que sempre ha defensat uns principis clarament progressistes, sovint havia estat refugi d'independentistes poc definits ideològicament o fins i tot conservadors. Molt probablement, les tensions que va viure el partit cap al final de la passada dècada provenen d’aquest fet i justifiquen l’aparició d'escissions per la dreta o de militants que volien treballar exclusivament per la independència.

Precisament, penso que el gran avenç que ha tingut l’independentisme al llarg d’aquest segle ha vingut donat per la incorporació sense matisos dels partits liberals i conservadors. És clar que el tarannà de la segona legislatura de José M. Aznar va obrir els ulls a tots aquells que encara havien cregut que es podia construir una Espanya que acceptés el desenvolupament nacional de Catalunya. El fracàs de l’Espanya plurinacional de Zapatero va acabar de convèncer l’esquerra més allunyada dels postulats independentistes.

A partir d’aquí, que l’independentisme acabés ocupant un espai central en la política del país era només qüestió de temps. Però cal tenir present aquesta transversalitat que ens enforteix en tots aquells actes que s’organitzen per continuar difonent-lo i eixamplant-ne la base social.

ERC va fer una Conferencia Nacional el 2013 per plantejar el model d’estat independent que volem, però tenim clar que és el nostre model. Sempre que ERC ha plantejat qüestions de país, ha mirat de fer-ho amb el màxim consens. Recordo que des de les conselleries governades per ERC sempre s’havien mirat d’impulsar “Pactes Nacionals” amb el màxim consens. Més que res perquè tenim clar que hi ha temes que no poden dependre de quin partit guanya les eleccions: no es pot pretendre canviar tot el sistema estructural de l’Estat cada quatre anys.

Això és molt important a l’hora de plantejar la constitució que ha de tenir Catalunya. Una constitució que ha de ser assumible per tots, dretes i esquerres, que no hàgim de canviar cada quatre anys quan manin els uns o els altres. I també una constitució prou dúctil que permeti modificar-la una majoria qualificada de ciutadans quan ho creguin convenient.

Crec que ho hem de tenir present quan, des del moviment associatiu, comencem a plantejar-nos com ha de ser la futura Catalunya independent. Que ha de ser millor, és clar, però que també ha de ser de tothom. Ens queda molta feina per fer perquè, per poder-la construir, primer hem d’aconseguir superar totes les traves que ens voldran posar per poder-hi arribar.