dimarts, 24 de novembre del 2015

Govern!

Doncs sí, i ja sabem que no és cap novetat perquè portem dos mesos així: hem gunyat!, sí, però ens cal un govern que compleixi l’acord del Parlament de Catalunya! I ja podem anar marejant la perdiu i ja podem anar discutint, que si tomba que si gira…



El 9 de novembre del 2014 havíem de fer el referèndum: Esquerra Republicana va apostar tot el que tenia i més perquè pogués ser possible… D’altres jugaven a la puresa o a la impossibilitat, i xiulaven! Però ERC va apostar fermament per tirar-lo endavant. Els catalans ho necessitàvem.

Després va anar com va anar Vam poder fer un procés participatiu, però no n’hi havia prou. Calia fer el referèndum d’una altra manera, perquè el govern espanyol no ens el deixaria fer mai de la vida. I els que pensen que encara és possible és que no han entès mai en què consisteix el poder espanyol, o ho entenen prou bé però ho volen amagar per vés a saber quin fosc interès.

Era evident que l’única manera de guanyar unes eleccions que configuressin un referèndum alternatiu era presentar-se amb una llista paraigua que englobés totes les opcions independentistes, però CiU no hi estava disposada i, a més, volia seguir marejant la perdiu fins arribar a les municipals sense trencadissa. Primer, el poder municipal, pensaven, i després ja en parlarem… I què va fer ERC? Doncs el de sempre: posar davant de tot el país i lluitar perquè els catalans poguessin votar.

I, després de les municipals, amb el trencament d’Unió, el president només convocarà eleccions si es fan com ell pensa que s’han de fer… I què fa ERC? Doncs, endavant: no és la millor opció electoralment parlant, això ho tenim claríssim, però el més important és que els catalans puguem votar.

I ningú no qüestiona que CDC i ERC puguin polaritzar les eleccions a base de fidelitzar els votants convençuts de Junts pel Sí; però, alhora, provocant l’efecte contrari que era de preveure: la mobilització del no a l’entorn de Ciudadanos. I ningú no qüestiona que CDC i ERC s’ajuntin en una sola llista, però que la CUP vagi per lliure…

I què fa ERC? Doncs assumir el que pot passar: que JxSí guanyi les eleccions sense majoria absoluta, que amb la CUP sumin majoria d’escons, però que no arribin al 50% de vots. I què diu ERC? Doncs el mateix que durant la campanya, que són unes eleccions i no pas un referèndum. Doncs hem guanyat! Endavant! I si algú no hi està d’acord, en parlarem quan el govern espanyol proposi un referèndum vinculant.

Ara: també era evident que la CUP, que seria necessària per formar govern i avançar en el procés, no ho posaria fàcil. Algú se’n sorprèn? No va entrar en la “llista única” i tothom ho va acceptar, no? Doncs, de què ens queixem, ara? Doncs ara passa que no només necessitem un govern, sinó que necessitem una estabilitat parlamentària per poder tirar endavant el programa de desconnexió amb l’Estat.

Sí, però no hi ha res de nou sota el sol. No hi ha res que no s’hagués dit, però que alguns opinadors no havien volgut veure o havien volgut amagar per vés a saber quin fosc interès...

Com tampoc no ens pot sorprendre que CDC ja pensa a “construir un nou partit” que sigui el partit hegemònic del catalanisme, hereu del pujolisme…

Mireu: si és el preu que hem de pagar per ser independents en 18 mesos, endavant! ERC serà el primer a acceptar el que sigui i, quan tinguem la República Catalana, ja en parlarem.


Ara: si algú pretén tornar-nos a enganyar…

divendres, 20 de novembre del 2015

40 anys del 20N

Ahir, Ple de novembre de l’Ajuntament d’Olot. La Clara ho va aprofitar per recordar que gràcies a un treball intens de fa anys, la ciutat d’Olot és lliure de símbols franquistes. Però és un bon moment per recordar que això no és així, ni de bon tros, en totes les poblacions de l’Estat i, cosa que encara és més greu, ni els governs del PP ni els governs del PSOE han estat capaços o han volgut condemnar la dictadura franquista i anul·lar les seves lleis i sentències. No és casualitat: l’actual règim polític del Regne d’Espanya és fill de la dictadura franquista i moltes de les seves lleis i actuacions encara són vigents.



La casualitat va voler que en el mateix Ple d’ahir, l’equip de govern donés compte del resultat del concurs per fer un memorial a Olot que recordés la figura de Lluís Companys. En Quinto va comentar que, tot i que la iniciativa del memorial va ser del nostre grup, era un deute que tenia la ciutat d’Olot amb el president màrtir, afusellat pel règim franquista pel que representava per a Catalunya.

Vam celebrar que es tiressin endavant les ajudes per pagament d’IBI a aturats de llarga durada de més de 40 anys i que s’executessin els plans d’ocupació. El patiment de les famílies és molt gran i tota ajuda és poca per intentar pal·liar aquesta situació.

Un tema curiós va ser la demanda de retorn a l’Ajuntament de l’espai que ocupa l’antiga caserna dels bombers. Nosaltres pensem que si hi hagués un projecte específic, el retorn per part de l’administració de la Generalitat seria més fàcil. Cal treballar-hi i posar-nos d’acord per fer la pista poliesportiva que ha d’ocupar l’espai de l’actual camp de futbol de les Mates (i, per tant, desenvolupar el projecte dels camps de futbol de formació) i que serveixi per als joves d’aquest barri i de Sant Miquel; alhora, també hem de treballar sobre l’actuació que es pot fer a la caserna dels bombers, recordant que la idea electoral d’ERC era fer-hi un viver d’empreses, vinculat al servei d’ocupació del mas les Mates.

Una moció en suport a la declaració del Parlament: en Lluís va recordar que està molt bé tot el que recull aquesta declaració i l’addenda de temes socials, però que per poder-ho tirar endavant cal que hi hagi govern. I una moció en contra de la implantació del TTIP (el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions entre els EUA i la UE), que va defensar l’Anna, tot explicant que ERC no està en contra del comerç lliure ni de la internacionalització de la nostra economia, però que cal ser molt curosos perquè totes aquelles regulacions que han millorat la situació de treballadors i de consumidors no siguin perjudicades i, pel que sembla malgrat la foscos amb què es fan les reunions, aquest tractat les posa en perill.

En l’apartat de preguntes, en Lluís va donar suport al control dels gossos perillosos i a la sol·licitud que els propietaris d’animals se’n responsabilitzin com cal. Que no ens tremolin les cames a l’hora de fer complir les normes de convivència.


I en Quinto, per acabar, va felicitar la feina feta amb el festival Lluèrnia i va lamentar que pugui desaparèixer el festival Olot.doc alhora que va reclamar que l’Ajuntament no se’n desentengui. Tot plegat, dues hores i mitja molt més digeribles que els interminables detalls sobre els pressupostos que vam tenir el mes passat.

diumenge, 15 de novembre del 2015

8 apelldos... i Gabriel Rufián!

Aquesta setmana em vaig proposar de mirar la pel·lícula més taquillera de la història del cinema espanyol. La veritat és que ho feia amb moltes prevencions, amb molts prejudicis... I els vaig confirmar!


Algú que se la va mirar sense tants prejudicis em va comentar que li havia semblat una pel·lícula “de l’Ozores”... I la va clavar! Per als joves que no han hagut de suportar l’infumable cinema espanyol de la transició, Ocho apellidos bascos deu ser una novetat, però és un clar símptoma que en quaranta anys aquest país no ha canviat gens.

Amb la brillant excusa que tot plegat no és més que humor, que no hi ha res de la pel·lícula que s’hagi de prendre seriosament, tot s’hi val: des del tòpic més tronat a l’astracanada sense solta ni volta... Com l’Ozores!

Ens poden caure molt bé els actors, podem entendre que la clau de tot és la diversió sense malícia, però el cert és que els tòpics sobre bascos sempre els deixen mal parats: el tancament de considerar basc només aquell que en té vuit cognoms (el protagonista l’erra quan li surt “Clemente” i ja no és prou basc), la kaleborroka més insípida, menjar fins a rebentar, en fi... Fins al punt del curiós ús lingüístic: sempre parlen castellà (que és el normal, és clar) i només parlen euskera com a prova (ja se sap, no parlar castellà és per ser diferent o, pitjor, “per fotre”).

És clar que, al final, tornen a Sevilla i recuperen els tòpics andalusos: el passeig en calessa i los del Río. Però aquests tòpics no només són amables sinó que són els que triomfen. Això sí: tot és de per riure. Sí, una mica com “La escopeta nacional”, però sense voluntat crítica.

Tot plegat, molt significatiu. Ja m’estic imaginant el gag de l’arribada a Catalunya a Ocho apellidos catalanes: “Cómo son los catalanes: en vez de frontera nos ponen peajes!” I llavors aniran en cerca d’algú que pretengui que només és català aquell que tingui vuit cognoms catalans. I faran els típics acudits sobre la gasiveria ancestral, l’adoctrinament de la immersió lingüística (els catalans parlaran castellà de manera natural i només es passaran al català per molestar...), o reclamaran que els retornem els extremenys  i els andalusos que ens van deixar per fer rutllar la nostra economia. Però, això sí, sempre amb humor i sense voluntat crítica.

Ben curiós aquesta obsessió dels espanyols pels cognoms: jo mateix m’he trobat que més d’un espanyolista m’ha demanat com és que sóc d’ERC, si em dic Gómez...

I ara em ve al cap que el cap de llista d’ERC a les eleccions per al parlament espanyol es diu Rufián. A Madrid es posaran les mans al cap i ho remataran amb un clàssic de la capital: “segur que és un xarnego agraït”. I és que Madrid ha recuperat un qualificatiu que a Catalunya ja no fa servir ningú.


Ep!, però no en feu cas perquè tot plegat no és més que una broma!