diumenge, 8 de maig del 2016

Ens perd l'estètica

(Modesta aportació al debat de la llengua)



Hem passat uns anys d’eufòria col·lectiva, de miraculosa unitat independentista (de fet, encara hi som, o almenys això volem creure…), de manifestacions multitudinàries, de posicions fermes i anhels irrenunciables.

Uns anys tan màgics que gairebé ja ens havien fet oblidar el rerefons caïnita que caracteritza el nostre país i que al llarg de les diverses vicissituds històriques ens ha posat en el tràngol on som. Ara ja no tenim els trets dels Fets de Maig, ni els mossos o els sometents aguaitant bandolers pels marges dels camins, maulets i botiflers, la busca i la biga… Però només ha calgut esmentar la llengua que ens defineix perquè aflori el nostre ADN de sempre. En la teoria bèl·lica diuen, com a mínim des de Cèsar, “divideix i venceràs”. Amb nosaltres, els catalans, la tàctica esdevé encara molt més senzilla, perquè no cal fer res, ja ens dividim tots sols.

Quan un grup d’escriptors, lingüistes, especialistes… decideixen publicar un manifest (més o menys oportú i afortunat, això ho deixo a la consideració de cadascú i als centenars d’articles que s’hi han referit) sobre la identitat lingüística reapareixen els ganivets fratricides que havíem anat esmolant clandestinament durant tots aquests anys de relativa pau.

I és que ens perd l’estètica.

M’explico: he llegit el manifest, he escoltat moltes declaracions i he repassat alguns dels articles que s’hi han referit. Hi he vist molts ganivets, moltíssims (metafòrics, és clar!), però gairebé sempre (excepte els enemics que ho estaven esperant i que hi han sucat tot el pa que han pogut sucar: recordeu l’Aznar? O els maximalistes de darrera fornada que acaben afirmant irracionalment que s’estimen més seguir en el Regne d’Espanya que en una República Catalana on el català no sigui l’única llengua oficial…) m’ha semblat intuir que la idea de fons que defensaven era la mateixa i que, de fet, em penso que és la que defensem la majoria dels catalans, hagin nascut on hagin nascut i parlin habitualment la llengua que parlin. És a dir: malgrat el rebombori mediàtic, el so de tambors de guerra, la majoria que ha intervingut en el debat, aferrissadament, ferotgement, està d’acord en el més essencial. Però ens perden les formes, els detalls, els matisos, l’aparença, els gestos, l’estètica…

Ras i curt: tots tenim clar que tenim una llengua que ha estat perseguida i que la volen minoritzada, que és un miracle que hagi sobreviscut i que encara tingui tanta vitalitat gràcies a la tossuderia dels seus parlants, perquè sabem que és el que més ens identifica, el que més ens uneix i cohesiona.

Tots tenim clar que la futura República Catalana defensarà millor la nostra llengua que no pas l’actual Regne d’Espanya (algú en dubta?).

Tots tenim clar que la llengua catalana (i l’occitana a la Vall d’Aran) és la llengua pròpia del territori (de fet, ho vam refrendar en l’actual Estatut d’Autonomia) i que, com a llengua minoritària (llengües minoritàries) en el context internacional l’hem de defensar (no és cap invent nostre, ho diu la carta europea de les llengües minoritàries) i potenciar especialment. Tots volem que el català sigui la llengua vehicular de la societat, allò que ens identifica respecte a les altres comunitats (i l’occità a Aran)…

Ara: també és important que tinguem clar que la nova República ha de significar una millora per a tota la ciutadania, i que no hi pot haver ciutadans que perdin drets que ara tenen. És més, no crec que hi hagi cap català (i menys encara cap signant del manifest en qüestió) que no vulgui dir ben alt que en la nova República Catalana “a ningú se’l va obligar a parlar en llengua catalana (o occitana)”. I, aquesta vegada, sense que ens hagin de caure les dents per mentiders!

D’altra banda, algú creu que no és un avantatge que els catalans tinguem un bon domini de la llengua castellana (i a la Catalunya del Nord del francès), que no només ens acosta a la llengua dels veïns, sinó que ens apropa a un mercat de centenars de milions de persones? No hem fet intents per entrar en el món de la francofonia? Ja voldríem que els nostres joves tinguessin el domini de l’anglès que tenen del castellà! Hi renunciarem? El futur és per avançar, no pas per recular. I això no està renyit amb la idea de defensar que la llengua catalana ha de ser la llengua habitual de l’administració i de les comunicacions ordinàries dels catalans (i l’occitana dels aranesos), la llengua que ens identifica com a poble i que hem d’utilitzar i preservar de manera natural.

I, si tots hi estem d’acord, per què ens seguim barallant per pura estètica. Deixem-nos de guerres fratricides, defensem la normalització del català, com a llengua pròpia, en tots els àmbits en què encara no està normalitzada. Deixem que els juristes estableixin quina és la millor fórmula legal per garantir allò que tots volem, i no ens emboliquem amb gestos que queden molt dramàtics, però que no són gens efectius. I que, malauradament, frenen el camí cap a la independència que encara ens hem de guanyar. Només faltaria que no hi arribéssim per culpa de l’estètica!


El català ha de ser la llengua d’ús habitual de la República (i l’occità a Aran), però és bo que el castellà sigui conegut per tota la població (com el francès a la Catalunya del Nord), i caldrà garantir que els nostres joves tinguin un domini també prou solvent de la llengua anglesa. I, sobretot, ningú s’ha de sentir exclòs de la República per no dominar la llengua, ningú s’ha de sentir obligat a parlar català, si no vol. La República Catalana no ha de caure en l’error comès per francesos i castellans: les imposicions sempre acaben sent perjudicials. I, al capdavall, als finlandesos tampoc no els ha anat tan malament que el suec també sigui llengua oficial a Finlàndia, no?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada