Seguim!

Evidentment, el Ple de l’Ajuntament d’Olot del mes de desembre va passar completament desapercebut en unes setmanes marcades per l’aplicació il·legítima (i està per veure si il·legal) de l’article 155 de la Constitució espanyola, per l’empresonament de mig govern (més el presidents de l’ANC i d’Òmnium) i l’exili de la resta, i per la convocatòria a corre-cuita d’eleccions al Parlament, que va suposar que el Ple es canviés excepcionalment a dimarts perquè les eleccions, també excepcionalment, van ser dijous. A la Ràdio Olot vaig recordar que el 2006 algú tenia molt d’interès que Pasqual Maragall convoqués eleccions entre setmana i ho va fer, però les va fer coincidir amb festiu: Tots Sants. Va ser l’última jugada genial d’un polític que ha significat molt per a la nostra història recent.

Com deia, el Ple de l’Ajuntament va passar completament desapercebut i, de fet, tampoc no va tenir tants punts destacats. Amb tot, en vull remarcar un parell.

Es va aprovar la remodelació de la plaça del Mig, que només va tenir l’oposició del grup d’ERC. De fet, encara que l’equip de govern del Pdecat va manifestar que feia mesos que parlaven amb els veïns, el cert és que no s’havia comentat res amb la resta de grups municipals. Van dir que s’havia aprovat el projecte a la Junta de Govern Local i que tots hi podíem haver dit alguna cosa llavors. A la pràctica, això significa que ens el deixen veure un cop l’han aprovat en un espai que només controla l’equip de govern. O sigui: cap voluntat de diàleg amb els altres grups.

De totes maneres, l’oposició d’ERC no era tant al projecte (sobre el qual no vam poder intervenir però que no ens sembla malament), sinó pel calendari. Trobem absolutament irresponsable començar les obres d’una remodelació important com és la plaça del Mig, tot fent-les coincidir amb les obres del Firal, amb les complicacions que pot implicar tot plegat. Però, sobretot, trobem irresponsable aprovar i realitzar la modificació de la plaça en ple procés de Pla de Millora del Barri Vell. Com que nosaltres som molt responsables amb la participació ciutadana, ens sembla que començar aquestes obres sense tenir en compte les conclusions del PIAM del barri no diuen res en favor de les ganes amb què l’equip de govern s’agafa el projecte. Vaja que, segons com ho veig jo, ens pot tornar a passar el que va passar amb el PIAM de Sant Miquel: bona voluntat i bones propostes, però a la pràctica poques ganes de complir pressupostàriament amb un calendari periodificat de projectes.

En fi, en tot cas, esperem que la plaça quedi bé.

L’altre punt rellevant va ser la no aprovació de la dissolució de el consorci de l’Àrea Residencial Estratègica del mas Bosser. És interessant perquè va ser la primera vegada que l’equip de govern perd una votació en aquest mandat i es va posar en evidència que ara ja no tenen la majoria absoluta del consistori. Com deia en el punt anterior, l’equip de govern està poc acostumat a pactar projectes i potser ara haurà de canviar la seva manera de fer si vol tirar endavant les seves propostes...

D’altra banda, pel que fa a l’ARE, és una mostra evident que cal tenir molt present què es vota en cada moment. Es va aprovar el projecte de l’ARE durant l’últim mandat de govern socialista amb la voluntat de reservar sòl per habitatge protegit. Era un projecte del govern de la Generalitat de llavors i des d’Olot es va treballar en el sentit proposat. Amb el primer mandat de CiU, i amb la majoria conservadora (PP+PxC), una de les primeres coses que va fer el nou equip de govern va ser suprimir l’ARE. Van oblidar que s’havia creat un consorci per gestionar-la i no es va suprimir. Evidentment, mantenir aquest consorci, havent suprimit l’ARE, no té cap sentit, però la majoria actual d’esquerres a l’Ajuntament, encara que a l’oposició, es va mostrar del tot favorable a l’esperit de l’ARE suprimida i va voler mostrar la seva posició oposant-se a la supressió del consorci.

És clar que aquest Ple va estar eclipsat pel final de campanya de les eleccions que van acabar tornant a donar una majoria independentista al Parlament de Catalunya; unes eleccions que van presentar una participació rècord del 82% del cens amb més de 2 milions de vots independentistes, i això que els líders dels dos grans partits eren fora: Junqueras a la presó i Puigdemont a l’exili.

Caldrà estar atents a les reaccions dels pròxims dies: com es constitueix el Parlament, com es constitueix el nou Govern, quina resposta té el govern espanyol i si hi ha algun moviment democràtic a Europa que ens permeti desencallar la situació donant definitivament la veu al poble de Catalunya. Caldrà seguir treballant perquè surtin de la presó els polítics empresonats injustament i perquè tornin els exiliats. Seguim!

Dignitat. Carta oberta a l'Oriol

Dignitat. Carta oberta a l’Oriol

A l’Oriol Junqueras, vicepresident del govern legítim i candidat per ERC a les properes eleccions, injustament privat de llibertat en una presó castellana

Oriol,

Gairebé fa dos mesos que estàs injustament empresonat. El govern de Madrid, aprofitant la seva mà a la cúria judicial, ha decidit que, després d’ocupar il·legalment les nostres institucions, et volien mantenir tancat perquè no poguessis participar en la campanya electoral; escapçar l’independentisme i el partit, com ha dit la vicepresidenta del govern espanyol.

I ho volen així perquè, bàsicament, et tenen por; perquè, si deixessis la presó i poguessis parlar lliurement, no hi hauria cap força militar que pogués impedir el triomf de la veritat.

Demà s’acaba la campanya d’aquestes eleccions imposades, que sabem absolutament il·legítimes; però, com sempre has dit, som un poble profundament democràtic i, sempre que tenim l’oportunitat d’emplenar les urnes amb vots de llibertat, ho fem. Deu ser que ens ho han prohibit massa vegades al llarg de la nostra història perquè ara deixem passar-les sense participar-hi.

No dubtis, Oriol, que després d’haver defensat les urnes l’1 d’octubre, d’haver rebut la violència policial, de tenir bona part del govern empresonat (i també els nostres representants socials, d’Òmnium i ANC, cosa que no havia passat mai, ni durant la dictadura franquista!) i la resta a l’exili, seguirem lluitant, tossudament alçats, defensant els nostres drets.

Com bé saps, sempre mirem endavant. Ni de bon tros pretenem recular fins al segle XIII per seguir el que escriu Bernat Desclot a la crònica: “Ne sol nom pens que galera ne altre vexell gos anar sobre mar, menys de guiatge del rey d'Arago; ne encara no solament galera, ne leny, mas no creu que nengun peix se gos alçar sobre mar, si o porta hun escut o senyal del rey d'Arago en la coha, per mostrar guiatge de aquell noble senyor, lo rey d'Arago e de Cecilia.” Només pretenem que se’ns escolti, que s’accepti el parer majoritari de la nostra gent i que puguem alçar els símbols amb què ens identifiquem a la mateixa alçada que els de qualsevol altre.

Estic convençut que, malgrat les moltes distorsions que ens ofereixen les enquestes tergiversadores, el poble de Catalunya no permetrà que continuï la situació actual i que dijous votarà en conseqüència. Com quan Francesc Macià, retornat de l’exili, va triomfar en les eleccions del 31, o quan Lluís Companys, encara empresonat, va triomfar en les del 36.

Ara, el 21 de desembre del 2017, el poble tornarà a guanyar per sobre de l’imperi de la llei i els cops de porra de la policia. Les opcions republicanes serem majoria i podrem continuar consolidant el rumb que la majoria d’aquest país volem.

Oriol, des d’Estremera no et deu arribar el rebuig general a la vostra situació d’empresonament injust i fins a quin punt es multipliquen les mostres de dolor i de solidaritat. Quan en sortiu, podreu veure que els catalans hem seguit aquests dies tant com hem pogut el que diuen aquells versos de Joan Salvat-Papasseit:

Hi ha un HOME a la presó

dels que avançaven.

Junteu-vos,

traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.

Perquè faci camí.

Plegats, seguirem avançant, com deia el president Companys: tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.

Catalanes, catalans: ara torna a ser l’hora gloriosa en què ens ho juguem tot. Per tots aquells que s’han jugat la pell per tots nosaltres, votem en massa el 21 de desembre i fem-nos dignes de la República que construirem entre tots.

Oriol, guanyarem!

Olot, 18 de desembre de 2017

Novembre negre i d'esperança

El mes passat tancàvem un Ple gloriós que anticipava la proclamació de la República Catalana després d’haver preservat la democràcia amb tot el poble defensant el referèndum de l’1 d’octubre malgrat l’actuació violenta de la policia espanyola. Un mes només, però el panorama ens ha canviat radicalment.

Em permetreu, doncs, una altra vegada que deixi una mica de banda la crònica del Ple de l’Ajuntament d’Olot i faci un petit apunt sobre l’actualitat política del país. De fet, el Ple va estar marcat pels greus esdeveniments històrics que ha patit el nostre país i els seus ciutadans en aquests darrers dies: proclamació de la República Catalana seguint el mandat democràtic del poble, empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez (els presidents de l’ANC i d’Òmnium: ni la dictadura franquista ho havia fet), empresonament del vicepresident Oriol Junqueres i una part dels consellers del Governs, exili del president Puigdemont i de la resta del Govern, i aplicació il·legítima i il·legal de l’article 155 de la Constitució Espanyola.

El PSC va donar suport a l’aplicació il·legal d’aquest article 155 i, com no podia ser d’una altra manera, és expulsat del govern de la ciutat d’Olot. En el Ple, es va recórrer a la memòria personal per recordar com havia començat aquest mandat, el juny del 2015. ERC hi va tenir un paper destacat perquè vam tenir la possibilitat de fer un govern d’esquerres i al final no va ser possible. Dos anys i mig després, particularment no m’interessa gaire mirar enrere i enyorar el passat que no va poder ser. Tant li fa. Ara per ara, el més important és que Espanya té deu presos polítics catalans i que tenim el president i una part del govern a l’exili.

De resultes de l’aplicació del 155 (i sobretot de la imposició dels governs europeus, penso jo), Mariano Rajoy ha convocat unes eleccions catalanes per al dijous 21 de desembre. Els catalans a tenim govern: empresonats o exiliats, però tenim clar que mai no ens fan por les urnes perquè som demòcrates i volem guanyar la independència amb els vots del conjunt de la ciutadania. O sigui: participarem, tristos però convençuts, en aquestes eleccions. Tornarem a guanyar i tornarem a aplicar la República que hem defensat entre tots.

Avui mateix, ERC ha presentat els candidats de la Garrotxa, l’alcalde de la Vall d’en Bas, l’independent Lluís Amat, i la portaveu a l’ajuntament d’Olot, l’Anna Barnadas. Som moments difícils i és d’agrair que aquests companys segueixin donant la cara, com sempre hem fet la gent d’Esquerra Republicana.

Qui ens ho anava a dir, que la cap de llista per Girona, la Dolors Bassa, estigués tancada a la presó, com el president del nostre partit, l’Oriol Junqueras. No ho podem deixar de manifestar i per això ho hem recordar deixant una cadira amb un llaç groc. De moment, la Junta electoral d’aquesta gran democràcia que l’Estat espanyol ens vol imposar encara no ho ha prohibit, però no trigaran gaire...

El Ple de la República

L’hora és greu I gloriosa… Em permetreu que tracti la política nacional, en comptes de comentar el Ple de l’Ajuntament d’Olot d’aquest 26 d’octubre en què s’ha aprovat un 5% d’increment de l’IBI (un 5% que, com ha dit la portaveu d’ERC, l’Anna Barnadas, s’ha de sumar a l’increment del 4% de fa tres exercicis i al qual, òbviament, ens hi hem oposat radicalment) i en què, malgrat tot, ERC ha reiterat l’oferta de fer un front comú de partits independentistes per defensar la República que està a punt de néixer…

L’hora és greu i gloriosa... No ens ho sembla, però estem en aquells dies que inevitablement passaran a la història. Els de les proclamacions republicanes, els de les defenses a ultrança. Reïxin o no ho facin, però passaran a la història. Ens en sortim o no, però estem en un atzucac que necessita un cop de força per superar-lo.

Quantes vegades el nostre poble ha estat víctima d’un vaitot. Des del “O rei, o res” de Jaume d’Urgell, fins al “Per Catalunya” de Companys o el “Ja soc aquí” de Tarradellas... N’hem viscut molts: els sis dies republicans d’en Pau Claris, que van acabar amb la desmembració de país; la defensa a ultrança de la Junta de Braços, que va culminar en el Decret de Nova Planta i l’abolició de la nostra independència política; les proclamacions republicanes de Macià i Companys...

Un dels últims moments gloriosos va ser la proclamació de l’Estat Català de la República Federal dels Fets d’Octubre: Companys i tot el govern a la presó, amb molts càrrecs imputats i, el més greu, unes desenes de morts. Però, tot just quinze mesos després, el president empresonat es passejava com el gran triomfador alliberat. Les forces de l’eix van imposar el cop militar i van acabar donant suport a una dictadura que va ser la nineta dels ulls del món occidental...

Avui ja no som en aquella època. Europa ens en deu una. El poble català està a punt de viure uns altres moments gloriosos. Preparem-nos, perquè proclamarem la REPÚBLICA! I, potser, aquesta vegada sí que serà gloriosa i reeixida. Depèn, sobretot, de nosaltres.

1-O, no tinc por!

Ple del mes de setembre a l’Ajuntament d’Olot. Com sempre, molts aspectes interessants per decidir sobre la vida ciutadana, però la majoria absoluta del PDECAT-PSC passa el corró i els grups de l’oposició no tenim gaire res a dir.

De totes maneres, avui era un Ple especial: el Ple que anuncia la llibertat del nostre poble. I, entre els diversos aspectes que hi vam tractar, destacava la moció del grup d’ERC (presentada conjuntament amb tots els altres grups llevat del PSC, al govern municipal) en defensa de l’actuació del nostre alcalde, l’alcalde d’Olot, en Mia Corominas, i pel rebuig a les actuacions policials que van portar a molts alts càrrecs del nostre govern als calabossos judicials. Tothom hi va votar a favor, com no podria haver estat d’una altra manera, llevat del grup municipal del PSC.

En l’aire del Ple, sobrevolava el fet més transcendental de les nostres vides: diumenge, 1 d’octubre, votarem en referèndum per la nostra llibertat. Des d’ERC, lluitem i lluitarem perquè tot el poble de Catalunya pugui votar en llibertat sobre el destí del nostre país, malgrat les traves que volen imposar el govern espanyol i els seus aliats. Allà cadascú amb la seva consciència. Però el nostre grup pensem celebrar-ho convenientment diumenge al vespre!

Personalment, em sap greu que aquesta omnipresència del referèndum de la llibertat tapés la renúncia a l’acta de regidora de la Núria Fité. Malgrat ser regidora del PDECAT, tinc el plaer d’haver-hi compartit moltes reunions sobre decisions importants en el govern de la nostra ciutat, especialment quan estava al capdavant de l’Institut Municipal d’Educació. No cal dir que em sap greu que una persona que ha treballat amb molta intensitat durant molts anys perquè l’educació a Olot tingués un bon nivell acabi abandonant la regidoria, però jo mateix ho vaig fer i entenc que hi ha circumstàncies en la vida que t’hi porten. M’agradaria, però, dedicar-li aquestes ratlles perquè em sembla una persona que ha treballat en política com jo entenc que s’hi ha de treballar, pel benefici del comú, i estic convençut que tothom que hi ha compartit responsabilitats trobarà a faltar la seva positivitat i comprensió per arribar a situacions millors per a tots.

No cal dir que tots els portaveus que hi van dedicar unes paraules van destacar especialment la tasca mediadora de la Nuri. Que tingui molta sort en totes les seves empreses futures.

I que el referèndum de l’1 d’Octubre marqui  per sempre més la nostra història!

Agost, dol i esperança

L’últim dia de mes, fèiem el Ple d’agost de l’Ajuntament d’Olot. Normalment, aprofitant les vacances dels treballadors, la tradició era que el mes d’agost, si no era imprescindible, no es feia Ple. Últimament, però, l’escrupolositat del sistema gairebé obliga a fer-ho. En fi, segurament gràcies a això hem tingut un Ple bastant més breu de l’habitual i amb un ordre del dia bastant més curt.

Tot i que algun tema va generar una certa polèmica, avui només vull referir-me a allò que ha marcat la societat catalana les últimes setmanes. No cal que digui que un dels punts obligats del Ple era el rebuig unànime als atemptats terroristes de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost.

Les ferides són molt recents i, encara que per temut i previsible, no ens han deixat d’impactar enormement. La unitat en el rebuig al terrorisme ens ha de fer més forts, cadascú des de les seves posicions ideològiques.

A Olot, el fet que els terroristes implicats fossin de la veïna Ripoll ens ha tocat més de prop, i potser també ens ha fet qüestionar: què estem fent malament perquè uns joves ripollesos haguessin emprès aquest camí?

Em sembla que la intervenció de l’Anna, com a portaveu del grup municipal d’ERC, va ser impecable: segurament sempre es poden millorar coses, segurament cal revisar alguns plantejaments, però sempre hi haurà accions incontrolables. Els catalans hem acollit tan bé com hem sabut i pogut la ciutadania que ha arribat en les darreres dècades i s’ha treballat especialment bé en el sistema educatiu. Quants joves no han tingut una formació correcta, que els ha obert les portes del mercat laboral i que han pogut estabilitzar la seva vida en els nostres pobles i ciutats? Segurament, aquells educadors que havien tingut els terroristes a les seves aules ara estaran patint i s’estaran preguntant que han fet malament o què més haurien pogut fer; però la resposta no és aquí, sinó en els centenars de nois i noies que han rebut una bona educació i que s’han obert camí. Mai no estarem protegits davant respostes individuals, davant un imam que aconsegueix fanatitzar unes joves que seguien una vida normal.

I això em porta a comentar, ni que sigui de passada, l’acte que va portar l’Oriol Junqueras a Olot dissabte passat. Gran expectació al Firal. Volem saber si tot està preparat pel referèndum de l’1 d’octubre. I sí: tot està preparat. Votarem, com sempre. I el gran tema és que els demòcrates siguem molts i que ens comptem. Per això és molt important que tothom doni tranquil·litat als seus veïns, que votarem i ens comptarem, que és important per als independentistes que guanyi el sí, però que també és important que vagi a votar tothom, també els del no. Segons en Junqueras, ens cal seduir, i ho farem. I que no ens quedi cap dubte que el nostre govern aplicarà els resultats l’endemà mateix. El 2 d’octubre començarem a desconnectar i crear un nou país o ens convocaran a unes noves eleccions autonòmiques, si els amos ens deixen...

Viure amb una estrella

Més lectures estiuenques... Bé, en aquest cas, potser massa dramàtiques per emprendre-les un estiu, però com que van de l’Holocaust, sempre va bé tenir-ho present.

No és debades que des de la segona meitat del segle passat, molts escriptors han ficcionat sobre el tema: és important que no ens acabi passant per alt, que el temps no n’esborri el record. I no només per fer front als negacionistes, sinó per evidenciar com, al llarg de la història, nacionalismes, radicalismes, totalitarismes, i molts ismes d’aquest estil han acabat provocant tragèdies irreparables. Les societats humanes ho hem de tenir present si és que volem persistir en aquesta lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat de les persones.

Sempre que puc, però, prefereixo les històries d’aquests que han viscut la tragèdia de primera mà. Pel que fa a l’Holocaust, no podem deixar mai de banda els clàssics: el Diari de l’Anna Frank i el Si això és un home, de Primo Levi. En la nostra literatura també tenim el cas del K. L. Reich, del Joaquim Amat-Piniella. Malauradament, tot i els esforços, el centenari del seu naixement va ser eclipsat pel de Salvador Espriu; però és que el 1913 van néixer una colla de bons escriptors. Caldrà buscar-hi nous motius per recordar-lo: potser una pel·lícula?

Vam tenir la sort de començar el segle amb les traduccions d’un escriptor hongarès que ens havia passat desapercebut i que també va viure els efectes del nazisme al seu país, Imre Kertész. Recordo haver gaudit consecutivament de Sense destí i Fiasco. Sembla mentida, però sovint ens limitem a abominar del nazisme i del feixisme i no acabem d’estudiar de quina manera tot plegat va ser possible. Amb les novel·les de Kertész podem veure que tot plegat és molt més fàcil del que semblaria. En cap moment, no podem abaixar la guàrdia; però, anem amb compte, perquè sense que vulguem segons quines actituds acaben promovent més l’odi i el racisme. Kertész va acabar rebent el premi Nobel.

Escric tot aquest introit perquè m’han caigut a les mans les dues novel·les que últimament s’han traduït a la nostra llengua de l’escriptor txec Jiří Weil. Va viure l’ocupació nazi i va sobreviure la persecució de la població jueva perquè es va amagar de la crida rebuda fingint la seva pròpia mort. Mendelssohn és a la teulada presenta un retrat calidoscopi de la vida a Praga durant l’ocupació: a partir de l’anècdota inicial d’haver d’enretirar l’estàtua de Mendelssohn de la teulada del teatre perquè era jueu, van circulant diversos personatges que presenten una societat consumida, despersonalitzada, aïllada i perseguida. Una novel·la coral, tràgica i desconcertant, que acaba portant allà a on ens porta aquest món de destrucció: el no-res.

Més unitària és Viure amb una estrella. El seu protagonista, Josef Roubicek, malviu a la Praga ocupada pels nazis. Amb molts elements autobiogràfics, acabarem entenent l’absurditat i la despersonalització de tot plegat i, sobretot, com va ser possible que el món, durant aquell lustre tràgic, pogués arribar on va acabar arribant.

Tràgiques lectures d’estiu, però una lliçó vital imprescindible per anar ben preparats per sobreviure decentment en aquesta vall de llàgrimes i poder somiant en un futur millor.

Cal un inventari d'habitatges

Per ser un Ple de juliol, va ser prou atapeït i vam tornar a superar les tres hores i mitja. Hi havia diversos temes interessants com la compra o expropiació de diversos terrenys, però jo voldria destacar especialment un parell de qüestions i, especialment, la moció que vam presentar el grup municipal d’ERC.

Finalment, es va poder adjudicar la concessió de la cafeteria de Sant Francesc. És un tema interessant perquè pot donar servei als olotins que hi pugen habitualment. Ho tenen difícil, però esperem que se’n surtin. Ara: l’Anna va insistir en el que sempre hem demanat. Cal ser molt curosos amb el respecte a l’entorn i evitar pujades amb vehicles de motor que poden malmetre el volcà. Ja vam tenir una mala experiència amb la vista en taxi de la consellera, o sigui que hauríem de mirar de no repetir-ho.

També es van adjudicar les obres del Firal. Com sempre, l’alcalde va ser molt optimista amb els terminis (final d’obres: per festes del Tura del 18!). Nosaltres sempre hem defensat que no corrin i que facin les coses ben fetes. Veurem quan acaben. L’adjudicació a la baixa va ser molt important, donat el cost del projecte, i, per tant, caldrà estar molt amatents a possibles desviaments de pressupost. Però, bé: és una obra molt desitjada, que lideren uns gran arquitectes de casa i esperin que tot plegat sigui un gran guany pel centre de la ciutat.

Pel que fa a la moció d’ERC, vam pensar que era absolutament imprescindible tenir un inventari exhaustiu de la situació dels habitatges i dels locals del Barri Vell ara que finalment l’equip de govern s’havia decidit per impulsar el PIAM que des d’ERC tant havíem demanat. Ja des de la construcció de la nova plaça, ERC havíem dit que calia un pla general des del Firal fins al Carme i enllaçant amb el PIAM de Sant Miquel perquè totes les actuacions que cal fer-hi tinguessin un sentit. Sembla que es comença a treballar en aquesta direcció i això ens agrada, però no acabem d’entendre per què l’equip de govern vota en contra de la nostra moció amb l’excusa que això ja ho demanaran els agents que estan treballant en el PIAM, si ho creuen convenient... Vaja!, nosaltres ho tenim clar: una cosa no treu l’altra. En fi, ells sabran!

Finalment, els regidors d’ERC van fer tres preguntes: el pas de vianants pel Tura després de l’enderroc de can Sau, els desperfectes del camí del Parc dels Nius l’endemà d’haver-se inaugurat i si ja s’han acabat les obres dels camps del Morrot.

Respostes: quan estiguin acabades les obres, s’obrirà el pas...; vora riu ja se sap que quan plogui molt hi haurà coses que es faran malbé...; i encara falten alguns detalls per entregar les obres...

Em sap greu especialment el tema dels camps del Morrot: el principal motiu per desestimar l’opció de les Planotes era una qüestió de temps i de facilitat de construcció. A l’hora de la veritat, la construcció dels camps del Morrot s’ha anat complicant i el que s’havia d’acabar en pocs mesos, passat més d’un any, encara no s’ha acabat... Ho vam dir des del primer moment: no fent l’opció de les Planotes hem perdut una gran oportunitat de tenir unes instal·lacions envejables. Per les presses, ens hem quedat amb unes bones instal·lacions, i prou. Cal fer les coses mirant al futur: sempre defenso que, en el tema esportiu, tenim molt de camp per córrer i estem perdent oportunitats.

Navegant, Mediterrani enllà

Més lectures estiuenques d’aquelles que valen la pena. Joan-Lluís Lluís és ja un escriptor consagrat en la novel·lística catalana i no es fa gens estrany que les seves obres siguin un èxit de vendes.

L’última, El navegant, bé mereix que hi dediquem una estoneta d’aquest estiu perquè no ens deixarà indiferents.

Darrera d’un plantejament sorprenent, s’amaga una història xocant, colpidora. Us imagineu poder superar Babel (va ser un desastre o una sort, un càstig o una oportunitat?) i tenir el do de dominar totes les llengües amb què pots entrar en contacte sense haver de fer cap esforç (el somni dels estudiants irredimibles d’anglès o dels “ciutadans del món”)? Navegar de Perpinyà a Nova Caledònia (el somni d’aquells que es passarien tota la vida fent de turista..., perdó: de viatger!) i acabar sent una persona rica i respectada (el somni dels que voldrien tenir la vida d’un xeic àrab...)?

Aquest és el plantejament de la novel·la de Lluís, però darrere d’aquest plantejament inversemblant i, segons com, incoherent, s’amaga una novel·la que repassa bona part de la ideologia que ha construït el nostre món, que presenta les incongruències entre el pensament i les accions: des de la monarquia, el republicanisme, el socialisme, el colonialisme, el progrés científic i tecnològic...

Acabarem estant satisfets de tot plegat? Podrem mantenir els nostres principis si ens trobem en determinades situacions? Se’ns faran realitat els nostres ideals, els nostres somnis?

I tot plegat arrenca des de la catalaníssima Perpinyà.

Ja podeu començar l’aventura!

Novel·lant el nostre segle XX

Aquesta primera part de l’any he llegit tres novel·les prou interessants que tenen en comú la presentació, des d’una òptica molt propera, molt vital, les vicissituds per què ha passat el nostre país en alguns moments transcendentals del segle XX.

Vaig començar amb una novetat, Argelagues, la primera novel·la de la periodista cultural Gemma Ruiz. No cal dir que tenia les meves aprensions, però la intensitat amb què ella mateixa explicava que bona part de la història partia de testimonis de la seva família m’hi va acabar de decidir. I la veritat és que val la pena poder llegir, gairebé de primera mà, les moltes penalitats que van haver de suportar la gent treballadora que va ajudar a tirar endavant aquest país, malgrat les dificultats i les arbitrarietats dels diversos règims que es van succeir.

En segon lloc, em vaig acabar de decidir per La senyora Stendhal d’en Rafel Nadal. No havia acabat de trobar el moment d’endinsar-me en les anteriors novel·les d’aquest periodista que s’endinsa en el gènere novel·lístic al final de la seva carrera professional. No perquè en tingués reticències, ni perquè no estigués convençut que la seva prosa fos excel·lent, sinó perquè volia tenir prou temps per analitzar-lo distanciadament. I, finalment, vaig tenir el temps necessari i només puc dir que val la pena: per la intriga, pel context, pel llenguatge, per la història... Torna a ser la duresa de la postguerra, les arbitrarietats del règim i la revolta sorda de les víctimes. Una altra gran novel·la que val la pena de llegir. Ara ja podré posar-me amb les seves obres anteriors.

I, per últim, torno a recomanar una història dramàtica, l’última novel·la d’un escriptor que sempre m’ha agradat i que penso que no ha tingut l’èxit mediàtic que es mereix: La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia. Amb un no sé què que em recorda la Incerta glòria d’en Joan Sales, però des de l’òptica cenetista, hi presenta una història tremenda sobre el paper de llibertaris i comunistes a la guerra del 36. Sorprèn per polièdrica, polifacètica, poliglota, política, polimòrfica..., però amb una història que se segueix amb intensitat i interès i, sobretot, perquè no es mossega la llengua. Una història de bons i dolents, com no podia ser d’una altra manera, però també amb moltes ombres i que posa el dit a la nafra de moltes ferides encara sense tancar. Fins i tot m’ha fet saltar de la butaca quan li fa dir a un dels protagonistes el que jo mateix he defensat moltes vegades: si algú ordena atacar travessant l’Ebre, en comptes de resistir i mantenir les posicions que tenim, serà un veritable crim.

Doncs això: tres recomanacions. I espero que, com a mínim, la novel·la d’en Santaeulàlia acabi tenint el mateix suport que el de les anteriors.

En Manel ja és regidor

Dijous passat, Ple de l’Ajuntament d’Olot. Després de 10 anys, puc tornar a veure’l des de la perspectiva del públic. I no se m’ha fet estrany: segueixo pensant que la política l’hem de fer entre tots i que el període com a regidor sempre ha de ser transitori. Tot va bé, doncs. A més, dijous vaig tenir la satisfacció que un company com en Manel Mitjà, que sempre ha estat donant el suport que ha calgut, a les verdes i a les madures, finalment ha pres l’acta de regidor que mereixia per la seva trajectòria a ERC.

El Ple, per variar, va ser poc dens, però es va acabar intensificant a l’hora de les mocions i preguntes i, com últimament, mitjana de tres hores i mitja.

Una primera satisfacció: sembla que el contenciós per l’antic parc de bombers va pel bon camí. Ha de ser un espai molt important per la ciutat i no podem badar: jo sempre he defensat que l’entorn del mas les Mates ha de ser el nostre 22@

Més bones notícies: es consolida la matrícula a les quatre escoles bressol municipals. És molt important que les famílies hi puguin accedir i que s’universalitzi l’etapa 0-3, que ha de ser gratuïta. Però això només ho podrem fer quan siguem independents.

En les mocions, juntament amb les entitats, vam demanar la defensa del Sí en el pròxim referèndum de l’1 d’octubre. Després de l’editorial del New York Times, encara el tenim més a prop.

Nosaltres vam presentar la moció per dedicar el 0.5% de la recaptació de l’IBI a la conservació del Medi Natural i la biodiversitat local, d’acord amb els agents i institucions més implicats. Encara que la defensa que va fer-hi l’Anna Barnadas va ser excel·lent, com no podia ser d’una altra manera, l’equip de govern hi va votar en contra perquè no volien que la decisió de l’aplicació d’aquest pressupost (menys de 50.000€) no estigués en mans dels polítics de l’equip de govern sinó del consens d’una taula tècnica. És molt sorprenent, perquè l’alcalde va acabar defensant que ells no estan en contra del consens però que les decisions pressupostàries les han de prendre ells... Dic que és sorprenent perquè últimament han copiat moltes iniciatives que nosaltres ja havíem defensat en exercicis anteriors, com els pressupostos participatius de joventut o per barris. Ves que no ho acabin aplicant i que després diguin que és una idea seva... Ja ens estarà bé, perquè la intenció és que les polítiques locals millorin, les apliqui qui les hagi d’aplicar.

Finalment, la Clara va preguntar que se’n feia de les llambordes basàltiques que s’havien tret del carrer Serra i Ginesta. La resposta és que estan guardades perquè en queden poques. I fins aquí la meva visió del Ple, si no fos perquè em va sorprendre enormement que, en una de les respostes finals, en Mia va afirmar sense venir massa al tema que ell és “de dretes”. Bé, cap problema, és clar. Sobretot perquè justifica del tot per què, fa dos anys, ERC va intentar liderar un govern municipal “d’esquerres”. Llavors no ens en vam sortir..., potser la propera! 

Darrer Ple. Comiat.

Us deixo el text que vaig llegir al final del Ple de maig, com a comiat. Gràcies per seguir-me!!!!

Avui llegiré el que volia dir perquè no em vull allargar...
Ara fa 10 anys, prometia per primera vegada el càrrec de regidor d'aquest Ajuntament. Evidentment, només em movia la voluntat de servei a la societat i la convicció que la política l'hem de fer entre tots.
Per això mateix penso que ha arribat el moment de deixar pas a altres companys amb més il·lusió, amb més empenta.
D'aquest meu pas per l'Ajuntament em queden un munt d'experiències, de bones paraules i d'agraïment. Agraïment començant pels treballadors, pels alcaldes i regidors que han ocupat aquestes cadires durant aquests anys; agraïment pels companys que m'han donat suport, pels que ens han deixat...
Després d'aquests 10 anys he corroborat allò que ja intuïa: la bona política i el bon to que es respira a l'Ajuntament d'Olot.
Per sobre de les discrepàncies naturals, per sobre del fet que cada regidor ha de defensar amb convicció, i si convé amb vehemència com hem vist avui mateix, les posicions de les seves formacions, penso que en política ha de primar el respecte i el bon tracte personal, cosa que en general hem estat capaços de mantenir al llarg d'aquests anys.
Per anar acabant i no allargar-me més, em permeto deixar un parell de consells (és el que té haver estat deu anys...):
El primer, que sigueu capaços tots plegats de mantenir i defensar les discrepàncies des del respecte a tots els companys del consistori. Si perdem el to, les formes, acabem perdent credibilitat.
El segon consell, per no trencar un tret que m'ha caracteritzat aquests anys, és un consell poètic (en aquest cas no d'un olotí com Joan Teixidor -entre les moltes satisfaccions personals que et permet el fet de ser regidor hi ha la de contribuir ni que sigui amb un petit granet de sorra que Joan Teixidor ens contempli des de la galeria d'olotins il·lustres-). No: el consell poètic em ve d'en Pere Prat, exalcalde de Manlleu, que tenia al seu despatx d'alcalde aquest poema de Salvador Espriu que em permeto llegir com a consell final als que us quedeu. L'agnòstic Espriu hi posa Déu; els ateus com jo podem llegir-hi el destí o les circumstàncies:
Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i dels honors.
Imposaràs la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el que sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.
Excepte Déu
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.
I això és tot. Moltes gràcies a tots. Us deixo amb bones mans.

República

Suposo que els olotins estareu rebent aquests dies “La República d’Olot”, el butlletí que hem elaborat els companys de la secció local. Com que s’ha volgut parlar de falsedats en els llibres de text catalans, m’ha vingut al cap l’editorial que hi vaig redactar. Que no ens enganyin, que ja ho han fet prou!:

Saludem LA REPÚBLICA d'Olot

"El nom de República és bell i gloriós", que deia mestre Foix en un dels recordats articles de l'any 31. Què pot ser millor que treballar per la "res publica", pel benefici comú? No debades,  el "comú" sempre havia representat l'administració local en la tradició catalana (com perviu a Andorra), esborrada per la imposició municipal de la Nova Planta borbònica.

I som aquí: lluitant per recuperar la República des de cada racó del país. No l'espanyola del 31 ni la del 73, que s'han demostrat impossibles; en tot cas, la catalana del 1641. Per una vegada, només depèn de nosaltres: que ens mantinguem ferms en la defensa de la voluntat popular expressada en un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Fa anys que vivim una mentida, una anomalia històrica. Des del Regne d'Espanya, ens han venut que hem viscut uns anys meravellosos gràcies a una transició modèlica... Perdoneu: cap estat del món occidental, després de viure una experiència republicana en algun moment del segle XX, CAP, ha tornat a un règim monàrquic: ni Itàlia, ni Àustria, ni Hongria, ni Sèrbia, ni Rússia, ni Irlanda, ni Alemanya, ni Turquia, ni Grècia, ni Portugal... Constituïts en República, cap poble occidental ha volgut retornar a la monarquia. Només el Regne d'Espanya ha ressorgit al segle XX després d'una experiència republicana, després d'una sagnant guerra i després d'una llarga dictadura que encara mou els fils d'un país teòricament democràtic.

Amb LA REPÚBLICA d'Olot, els companys d'ERC volem aportar el nostre granet de sorra a la construcció d'aquesta república. Ens sentim hereus de la magnífica premsa republicana, dels butlletins com LA TRACA que ens han precedit i que ens recorden la immensa feina que s'ha arribat a fer al llarg de tots aquests anys. LA REPÚBLICA d'Olot vol ser una finestra oberta a la realitat de la nostra ciutat i del nostre país, una mostra de la lluita per construir la nova República Catalana. Aquesta sí: bella i gloriosa.

Abril, Ple ordinari

Sí, per fi vam tenir un Ple ordinari pel que fa a l’extensió: fins i tot, com que no hi estem avesats,  se’ns va fer una mica curt!

En primer lloc, vam acordar donar les ales a la cultura a l’olotí Joan Asín: l’avala tota una trajectòria, o sigui que és un reconeixement ben merescut. Felicitats de tot cor!

Vam cancel·lar el registre de parelles de fet d’Olot, donat que la Conselleria ja n’ha obert un de centralitzat per a tot Catalunya i permetrà millorar-ne la utilitat.

També vam aprovar diversos preus públics, entre els quals els de les escoles bressol, de música i d’expressió. Sempre hem defensat que l’administració general no se’n pot desentendre i que, en tot cas, els governs locals han de fer un esforç perquè les escoles públiques tinguin un preu a l’abast de tothom. Des de l’equip de govern del PDeCat-DC-PSC, han fet un petit esforç per millorar les condicions i estan treballant en la tarifació progressiva. Endavant, doncs: tots els esforços són pocs i hem de lluitar perquè en la nova República, el govern del país no se’n desentengui i tot plegat estigui més ben organitzat. D’altra banda, hem d’anar amb compte amb la tarifació progressiva, perquè no ens passi allò que a algunes famílies els surti més cara l’escola pública i s’acabi fomentant la privada.

Un altre punt interessant va ser l’acord de cessió de terrenys de Sant Miquel per fer-hi un pas cap al Morrot i un espai de jocs. De mica en mica es va avançant en el PIAM del barri, però pensem que no s’hi estan esmerçant prou esforços per accelerar totes les intervencions que es van planificant. En fi, no deixa de ser una millora i ho hem de celebrar.

ERC vam presentar una moció demanant al Govern espanyol que, a diferència del que marca la llei que van aprovar per imposició del pla d’estabilitat europeu, permeti que el superàvit dels ens locals es pugui aplicar a la millora dels serveis públics i a inversions prioritàries en comptes d’aplicar-ho exclusivament a eixugar el deute en aquells ajuntaments que estan prou sanejats financerament.

Finalment, vam demanar si s’estava treballant prou per solucionar el tema de la proliferació de la població de gats. La resposta va ser que no saben com fer-ho i que demanen col·laboració ciutadana. I també vam demanar per un llum del carrer Reis Catòlics-Pere Lloses que fa dos anys que es reclama i que no hi ha manera d’aconseguir. A veure si en el proper Ple ja s’ha fet la llum!

I fins aquí: un parell d’horetes, i cap a sopar!

En el proper Ple felicitarem el CPAO pel seu dotzè europeu i, potser, el títol de 3a de la UEO..., entre altres!: CTTO, CEO, etc.!

Ja és primavera al Ple d'Olot

CiU ja no és CiU. Ara és PDECat/DC... Però tot segueix igual: pacte de ferro amb el PSC (PSOE segons Balmón) i cap mania a discrepar en el tema que sigui!

ERC vam intentar insistir en els temes en què podem dir-hi la nostra: en la liquidació del pressupost, vam poder incidir en el fet que cal millorar significativament el finançament local i que el nostre ideal seria l’Escola Bressol gratuïta i universal, com les altres etapes educatives. Ara, per aconseguir-ho, només hi ha una possibilitat: fer el referèndum d’independència pel setembre i guanyar-lo.

S’ha parlat de la tarificació social per a les escoles bressol. ÉS un tema interessant i just, però nosaltres vam subratllar que no podia fer-se de manera que alguns ciutadans acabessin sent perjudicats i que haguessin de pagar més del que paguen ara. Si les escoles públiques acaben sent molt cares per a un sector de la població, correm el perill d’abocar-los al sector privat, cosa que tampoc no interessa si volem unes escoles per a tots.

En l’apartat de mocions, l’Anna Barnadas va presentar la nostra proposta de treballar en el sentit de l’objectiu Residu 0. Tothom hi va votar a favor, però ara cal apostar-hi i treballar-hi per avançar.

El Ple també ens va deixar moltes sorpreses:

L’equip de govern PDECat/DC-PSC (o PSOE) va presentar el balanç de les comissions polítiques sobre el Pla d’Acció per a l’Energia Sostenible (PAES) i el Pla de Mobilitat Urbana Sostenible (PMUS). Es va comentar que tots els grups havíem demanat més inversions perquè tinguin algun sentit; són uns plans molt ambiciosos i positius, però no hi ha prou inversió per acabar-los de complir. Sorprenentment, l’equip de govern va confirmar que no estava disposat a posar-hi més dotació econòmica i, per tant, acabaran fent el que podran...

Aprofitant una revisió del POUM per al nou CAP de Sant Miquel, en Quinto va demanar que potser caldria fer una revisió de tot el que caldria modificar a Sant Miquel o, per exemple, al voltant dels camps del Morrot perquè només se sol revisar exclusivament l’espai que cal modificar sense tenir en compte les peces adjacents. Cap resposta.

El PSC va votar en contra de la moció presentada pels seus socis de govern per denunciar la judicialització de la política. Cap resposta a la meva felicitació per al portaveu del grup perquè, a diferència de Carlos Carrizosa al Parlament, va ser capaç de defensar la independència del poder judicial sense que se li escapés el riure; cap resposta al comentari de l’Anna que el PSOE havia segrestat el PSC (de fet, tampoc ningú no ha desmentit les afirmacions d’Antonio Balmón i, per tant, deu ser així).

També vam tenir sorpreses en les respostes a les nostres preguntes:

La Clara va preguntar sobre un pas de vianants de l’avinguda Joan de Cabirol que s’havia demanat d’arranjar feia mesos, que s’havia quedat que es faria i que no s’hi ha fet res. La resposta del regidor, sorprenent: si és així, ja ho farem.

L’Anna va demanar sobre els desperfectes i entrebancs en el passeig fluvial que s’havia arranjat a la zona de les Tries. Resposta inesperada: bé, és una intervenció molt menor que ja té en compte que es troba en una zona inundable i la policia ja està al cas que ha de posar unes tanques quan hi ha perill de crescuda del riu... O sigui: calés abocats riu avall!

L’Anna també va preguntar sobre els taxis que s’havien contractat per pujar a Sant Francesc en la visita de la consellera de Presidència. La resposta: els cotxes no estan prohibits...; com donant a entendre que pujarien quan volguessin. ERC sempre hem donat suport a l’espai de restauració perquè sempre s’havia manifestat que el projecte seria especialment curós amb l’entorn i havíem estat especialment incisius en el tema de l’accés rodat al volcà. Evidentment, si la idea és que cal facilitar l’accés motoritzat, la nostra posició sobre l’espai canviarà radicalment.

No és millor al revés?

Dijous passat vam fer el darrer Ple d’hivern. Per primera vegada aquest mandat va tenir una durada relativament lògica: dues hores i mitja. De fet, hi havia pocs temes interessant, però va acabar sent un Ple prou intens.

La Garrotxa crea un Servei d’Atenció LGTBI i ens adherim a la xarxa de municipis. Jo vaig defensar que un servei així és necessari, però que l’important és la feina de fons. Hem de fugir de societats monolítiques en què tothom té les mateixes creences, les mateixes idees. El futur és divers, la nova República Catalana ha d’apostar per una societat rica i plena de diferències; encara, però, tenim molta feina a fer.

Vam celebrar, i felicitar als treballadors, la feina que es fa a la FES, però vam insistir que el seu origen estava sobretot centrat en els estudis superiors i en la formació continuada de les persones i calia que això no es desvirtués.

També vam aprovar un punt de difusió del cooperativisme. De fet, correspon a un projecte de la Conselleria de Treball per incentivar aquest tipus d’organització laboral. Cal tenir present, però, que no totes les cooperatives són bones per definició ni que, per descomptat, la resta de formes empresarials són dolentes necessàriament. Tot depèn de com acabin funcionant.

Finalment, en l’apartat de mocions, vam aprovar treballar perquè l’estació de Torelló sigui l’estació de tren de referència d’Olot, perquè hi hagi busos llançadora connectats amb la major freqüència de trens i perquè s’inclogui la Garrotxa en el Sistema Tarifari Integrat. Són idees que des d’ERC defensem des de fa molts anys, però ara sembla que tots els partits representats en el consistori també ho veuen clar.

El nostre grup va presentar una moció per treballar la incorporació de la taxa municipal sobre les companyies transportadores d’energia. És una nova taxa que permetrà tenir uns ingressos a l’Ajuntament, però que cal exigir que paguin les companyies des dels seus beneficis i que no ho acabi pagant el consumidor final.

L’apartat més interessant va ser el punt de preguntes: la Clara va demanar com és que encara hi ha enllumenat nadalenc en alguns carrers i si hi ha pensat arreglar el paviment del tram final de la carretera de Riudaura. La resposta és que els llums encara no s’havien pogut treure però que en una setmana es faria i que estaven pendents d’un acord amb la Diputació de Girona per fer el reasfaltat complet d’aquell tram de carretera.

L’Anna va preguntar sobre les obres dels marges del riu a l’alçada del parc dels Nius: havien començat, s’havien parat i havia sortit un col·lector d’aigües brutes. Resposta? Bé, sí, ja està, però...

De fet, l’alcalde semblava molest perquè jo havia demanat que “ens hem assabentat per la premsa que van anar a Madrid a presentar una proposta al Ministeri d’un traçat diferent de la Variant Nord a l’alçada de l’Hostal del Sol. Ens agradaria saber si es veïns mes directament implicats estan d’acord amb la proposta.”

L’alcalde ens va dir que era mentida, que ja ens ho havia comentat en alguna reunió i a la Junta de Portaveus i que, com que només era una proposta sobre algun dibuix, s’estimava més no generar falses esperances, però que si això tirava endavant els veïns serien els primers que tindrien la informació.

Sense entrar en altres consideracions, el cert és que se’ns havia comentat de paraula que hi havia aquesta possibilitat. Nosaltres vam dir el mateix que hem dit des de llavors: si no veiem el projecte i, sobretot, si no es té en compte l’opinió dels veïns no podem estar-hi d’acord. Evidentment, no sabíem que ja es volia anar al Ministeri a presentar la proposta.

Tothom pot pensar i fer el que li sembli, però nosaltres pensem que el procediment hauria de ser justament el contrari: primer buscar el consens en el territori. Consultar els grups polítics i els veïns implicats i, quan s’arribés a un acord, presentar-ho al Ministeri amb la força de l’acció conjunta. Fent-ho al revés pot passar que el Ministeri ho accepti però que, quan tinguem la proposta dibuixada, no la trobem positiva.

I llavors sí que ens en penedirem. En fi, són maneres de fer perfectament lícites però que no compartim de cap de les maneres.

I fins aquí el meu comentari del Ple de l’Ajuntament d’Olot del mes de febrer.

Ple de gener: Marçal Casanovas i Guerri

El Ple de gener va començar amb l’absència de la Clara Casanovas: l’endemà enterràvem el seu pare, el gran Marçal Casanovas. No cal que expliqui la importància que ha tingut la seva persona en la història democràtica i social del nostre país. Parlamentari en els primers anys de la transició, la seva presència no va passar indiferent: actitud i decisions fermes i coherents. Tampoc no va passar desapercebuda la seva actuació com a regidor olotí en dos períodes diferents: tothom qui hi va conviure en recorda les seves intervencions, sempre amb criteri i sempre motivades per les seves profundes conviccions, les d’una persona íntegra. Així és com el recordo en les meves relacions personals, que es limiten a la dotzena d’anys que fa que formo part del grup municipal d’ERC. Des del primer moment, hi vaig trobar una persona gran però plena de vitalitat, defensant les seves posicions amb criteri i convicció, però alhora entenent les idees de la resta i acceptant sempre l’opinió de la majoria. Fins als últims mesos va ser una persona activa: em recordo animant-lo quan deia que no viuria la independència. Lamentablement, ell ha tingut més raó que el meu suport optimista. Tot i així, encara va poder tancar la llista electoral d’ERC a Olot, pel maig del 2015 i celebrar amb entusiasme els bons resultats que hi vam obtenir. També el recordo assistint als actes de JuntsxSí del setembre del mateix any, però encara recordo més la seva històrica celebració quan en les darreres eleccions europees del maig del 2014 ERC va ser, per primera vegada des de la República, el partit més votat a Catalunya. Sí, des de llavors ERC ha renunciat a moltes coses en benefici d’allò que anomenem “el procés”: segur que en Marçal sempre hi ha estat d’acord perquè calia posar l’objectiu fonamental en primer lloc. Pel camí, però, si “el procés” es va dilatant, grans patriotes com ell ens aniran deixant. L’exemple d’en Marçal, però, el recordarem sempre.

Del Ple només vull remarcar un parell d’aspectes: ERC-Olot vam presentar una moció perquè no s’allargués el peatge de l’AP7, que acaba el 2021. És un element estratègic important perquè la gratuïtat de l’autopista reconduirà tot el pas de camions en trànsit, de manera que es podrà mantenir sense gaires veus contràries la prohibició als vehicles pesants pel túnel de Bracons i així la Garrotxa no serà una comarca “de pas”. Seguirem lluitant-hi.

En el mateix sentit del trànsit, en Quinto va demanar com estava el tema de la inclusió de la Garrotxa en el Sistema Tarifari Integrat: sempre hem dit que el transport públic és fonamental i que cal abaratir-ne els costos perquè augmentin els usuaris. Fa anys que diem que cal aprofitar la línia C3 de tren i que l’ideal en seria el desdoblament i que s’organitzés un sistema de busos llançadora entre l’estació de Torelló i Olot. En fi, tot i que fa dos anys que Santi Vila va afirmar que es farien passos per incorporar la Garrotxa, se’ns va dir que ja s’havia demanat per escrit però que encara no hi havia resposta...

Finalment, vull remarcar un tema que personalment em va molestar molt i que, per això, seré molt contundent. Unió de Pagesos va presentar una moció en defensa de la pagesia. Evidentment, hi estem a favor, no hi ha res més a dir. En el redactat de la moció, però, s’aprofitava per incloure moltes qüestions de detall que són clarament qüestionables: la caça durant tot l’any, el tractament de la fauna protegida, la presència de purins, etc. Sobretot, el que ens impedia votar a favor eren les afirmacions que la Generalitat de Catalunya actuava de manera arbitrària amb criteris fora de les normes i “espuris”. És clar que l’equip de govern de l’Ajuntament d’Olot és fruit d’un acord entre CiU i el PSC i aquest tema el van deixar per al portaveu del PSC, però quan els regidors de CiU van sentir el nostre argumentari i van llegir (potser per primera vegada) el que deia concretament la moció en aquest punt van obrir uns ulls com taronges i potser es van penedir de la posició que adoptaven. El cas és que l’equip de govern hi va votar a favor. Tot plegat és molt lícit, però el que no em sembla gens lícit és la demagògia que va adoptar en Josep Guix, el portaveu de l’equip de govern de CiU-PSC quan, enmig de la defensa de la seva posició (perfectament lícita, com deia), ens va interpel·lar directament tot afirmant que no entenia com en un “tema com la defensa de la pagesia ERC i Olot en Comú no votaven a favor”.

I ara soc jo qui interpel·lo directament: senyor Guix, si realment vol ser un regidor com cal, ha de pensar que en la política decent no s’hi val tot. Potser algú, en una conversa de cafè, no entendrà la nostra posició perquè no té cap obligació de seguir el nostre argumentari; però vostè sí: vostè va sentir clarament com l’Anna Barnadas, en nom del grup d’ERC, deia que defensàvem la pagesia i que en moltes qüestions de la moció hi estàvem d’acord, però que hi havia alguns punts concrets de la moció que són molt discutibles i que per això ens absteníem. Vostè pot votar el que vulgui, no li ho retraurem; però no té dret a fer demagògia tergiversant les posicions dels altres. En política, no s’hi val tot, si es vol ser digne.